divendres, 30 / octubre / 2009

LA CASTANYERA


Una vegada hi havia una velleta que vivia en una casa del bosc.

  • ERA LA CASTANYERA - portava sempre una faldilla molt llarga que li arribava fins als peus, un mocador al cap i un cistell a la mà.

Quan arriba el temps de la tardor,la castanyera, va pel bosc a collir castanyes.

sabeu que li va passar un dia?

va arribar al bosc, va veure castanyes per tot arreu i va dir:

- oh! quantes castanyes!!! que estic contenta!

i es posa a collir castanyes. i vinga collir castanyes!

  • castanya ... al cistell!

Quan la castanyera va tenir el cistell ben ple de castanyes, se'n va anar al poble on tenia la seva paradeta. Va encendre el foc de la torradora per poder torrar les castanyes.

Va agafar les castanyes del cistell i...

  • ah!!! i les castanyes? on són?

El cistell era ben buit. totes, totes havien fugit. la castanyera es va esverar.

va començar a buscar les castanyes per tot arreu i cridava ...

  • castanyes, on sou?

Ningú no contestava, les castanyes no hi eren.

Es va posar a ploure i entre les gotes que rebotíen a terra, la castanyera va veure, tot d'una una castanya que caminava.

- com pot ser?

les castanyes no caminen pas!

oh! i una altra castanya que també camina!

però, si tenen banyes i tot!

què he fet! he collit cargols i no pas castanyes!


Hi havia cargols per tot arreu: al terra del carrer ... a la paret ...

- hauré d'anar al bosc un altre cop! ja cal que corri ...

quan la castanyera va arribar al bosc, va dir:

    - per no equivocar-me cantaré la cançó del "cargol treu banya" i si són castanyes, no trauran les banyes.

quan va acabar de cantar la cançó va mirar les castanyes i va dir:

- no traieu les banyes? doncs, sou les castanyes!!!

aquesta vegada l'he encertada!!!!


i se'n torna cap a la seva paradeta.

i les va començar a torrar, i molt contenta

castanyes!

castanyes ben torrades,

calentes i fumades!


Tota la mainada, quan la van sentir cantar, corrents hi van anar.


dimecres, 7 / octubre / 2009

Les mentides de l'Aranya - contes de la Costa d'Ivori

Fa molt de temps, el rei tenia una filla que es deia Hama, i per provar el nivell d'intel·ligència i civilització de la seva societat, i també per trobar-li un marit que fos prou intel·ligent i noble, va fer saber al poble que donaria la mà de la seva filla a aquell que endevinés el seu nom.

L'Aranya, de posició humil, va enginyar-se un estratagema per poder accedir a la cort del rei. Va anar a la selva i va buscar plomes d'ocell, branques i fulles i es va construir unes ales per poder volar.
Volant, va entrar a palau i es va posar en una branca de l'Arbre de paraules que es troba al bell mig del pati de palau. L'esposa del Rei, que en aquell moment passejava pel pati, va veure aquell ocell tan estrany i va cridar la seva filla:

- Hama, Hama!, Corre, surt! Mira quin ocell més estrany que hi ha en aquesta branca de l'Arbre de les Paraules!

- On! On és? -va preguntar la filla mentre sortia de la seva cambra. En sentir això, l'Aranya va aixecar el vol.

Ja sabia què volia. Ara podria casar-se amb la filla del Rei i entrar a formar part de la reialesa.
Arribant al poble, l'Aranya va agafar el seu tam-tam, va reunir uns quants joves i tocant amb força i bon ritme varen anar en comitiva fins al palau reial cantant tan fort com podia el nom de la filla del Rei.
Com que el Rei havia donant la seva paraula, va haver de consentir el casament de la seva filla amb l'Aranya i es varen celebrar les noces. La festa va durar una setmana i els balls i les cançons no varen parar en tot el temps.
Un cop casats, l'Aranya i la seva esposa varen anar a viure a la seva casa conjugal, i al cap de nou mesos varen tenir el primer fill.

El temps va anar passant i el fill anava creixent.
Un capvespre l'Aranya estava assegut al portal de casa i el seu fill jugava amb unes pedretes prop del seu pare. De sobte, l'Aranya va començar a cantar una cançó que revelava el secret de la seva trampa per descobrir el nom de la seva esposa, i el fill, que ho va sentir, va anar a explicar-ho a la seva mare.
La filla del Rei es va enfadar molt.

- Així que vas utilitzar una trampa vulgar per saber el meu nom! -va dir-li la seva esposa- no ens mereixes ni a mi ni al meu fill. Agafo tot seguit les meves coses i me'n torno a casa del meu pare!

Dit això, la dona va anar a la cambra a recollir les seves coses. Un cop les va tenir preparades; aleshores, va deixar el farcell a terra i va anar a la cambra del seu fill, l'Aranya va entrar a la cambra de la seva dona i, d'amagat, va ficar-li uns quants ous dins del farcell.

Quan ho va tenir tot preparat va agafar el seu fill de la mà i els dos farcells i, sense esperar més, va anar a casa del seu pare. L'Aranya els va acompanyar, i quan van arribar davant del Rei, abans que la dona pogués dir res, l'Aranya va dir:

- Pare i Rei meu, la teva filla em desobeeix! Jo crio pollastres i ella em roba els ous i els trenca, i jo em quedo sense pollets per poder honrar els avanpassats.

- Això no és cert!- va replicar Hama enfadada.

- No sóc pas jo qui diu mentides -va dir l'Aranya amb un somriure irònic-sinò digues-li que t'ensenyi el farcell.
El rei, en veure els ous trencats dins el farcell de la filla, es va enfadar molt amb ella i li va dir:

- Filla, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que, agafa les teves coses i torna amb ell cap a casa.

Al cap de pocs dies l'Aranya va tornar a cantar la cançó en un moment en què tant Hama com el seu fill la podien sentir.

Hama, enfadada, sense dir ni paraula al seu marit, va preparar el farcell amb les seves coses; però mentre preparava el del seu fill, l'Aranya va anar corrents al camp i va collir nyams i, d'amagat, els va ficar dins el farcell de la seva dona. Quan Hama i el seu fill varen marxar cap a casa del seu pare, l'Aranya també els va acompanyar, i igual que l'altra vegada, abans que Hama pogués dir res al seu pare, l'Aranya va parlar:

- Pare i Rei meu, la teva filla Hama sempre es queixa que no li dono prou menjar i, tot i que és abundant i variat el que disposa per cuinar, ella, insatisfeta, cull els nyams abans de madurar. Jo li he dit que això no està bé, però ella, en comptes de reconèixer-ho i obeir-me, s'ha enfadat i aquí ens tens.
Llavors l'Aranya va agafar el farcell de la seva esposa i en va treure els nyams verds que hi havia ficat, i els va mostrar al rei.

El rei, un cop més, va reprovar la seva filla i li va dir:
- Hama, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que agafa de nou les teves coses i torna amb ell cap a casa.
Al cap de pocs dies, l'Aranya ja tornava a cantar la seva trampa davant de Hama i el seu fill, i una vegada més, Hama va fer els farcells per marxar de casa.
Com les altres vegades, quan van ser davant del rei, l'Aranya va parlar abans que Hama pogués dir res:

-He donat a la teva filla molts atuells de cuina i ella els ha anat trencant tots per manca de cura. Avui s'ha queixat que ja no li quedaven cassoles i jo li he dit que havia de parar compte de no trencar-les, i ella s'ha enfadat tant que ha agafat tots els meus objectes de valor i aquí ens tens. Si no em creus digues a la teva filla que et mostri el seu farcell.

- Això és tot mentida! -va dir Hama abans que el seu pare digues res- L'Aranya, el meu marit, és un veritable mentider. Ell és qui cada vegada ha anat ficant dins el farcell primer els ous i després els nyams verds, per tal de fer-me quedar com una mentidera al teu davant, però aquesta vegada, abans de sortir de la cambra he mirat dins el farcell i n'he tret tots els objectes de valor que ell hi havia ficat per enganyar-te.

L'Aranya, en sentir això, es va escapar corrents per tal de no fer el ridícul en descobrir-se les seves mentides.
El rei, en veure-ho, va accedir que Hama i el seu fill es quedessin amb ell.
L'Aranya no sabia que mai res es pot fonamentar sobre una mentida, perquè tard o d'hora surt a la llum i tot s'ensorra.

dimecres, 23 / setembre / 2009

Blancaneu i els 7 nans


Hi havia una vegada una nena molt bonica, una petita princesa que tenia la cara blanca com la neu, els llavis vermells com la sang i el cabell negre com la nit. El seu nom era Blancaneus.

Cada dia era més bonica, i la gelosia de la seva madrastra cada dia era més gran. Va arribar un dia que no va poder aguantar més i va ordenar a un servent que la portés al bosc i allí la matés. Però el servent era compassiu i al ser al bell mig del bosc li va dir a la Blancaneus que fugís i s´amagués.


La princesa va córrer, va córrer molt fins que no podia més i ja és feia de nit, tot d una va trobar una caseta

En aquella casa tot era molt petit, però molt bonic i net. Prop de la llar de foc hi havia una taula parada amb set plats molt petits i set tasses petites. A l´altra punta de l´estança hi havia set llits petits , un al costat de l´altre.

Al cap d´una estona van arribar els habitants de la caseta. Eren set nans que cada dia sortien a treballar a les mines d´or al cor de les muntanyes.

-Oh! quina nena més bonica! van dir molt sorpresos. Com deu haver arribat fins aquí?.

S´hi van acostar per admirar-la però amb molt de compte però ella es va despertar i es va espantar al veure que set nans l´envoltaven. Ells la van tranquil·litzar i aleshores ella els va explicar la seva trista història.

-Si vols cuinar, cosir i netejar per nosaltres- li van dir els nans- et pots quedar aquí i tindrem cura de tu per sempre.


Blancaneus va acceptar contenta. Cada matí sortia a la porta per acomiadar els nans que anaven a treballar.

Ells l´advertien:

-Vés molt amb compte. La teva madrastra pot descobrir algun dia que vius aquí i et pot voler fer mal.

La madrastra, que a més era una bruixa tenia un mirall màgic per a preguntar-li si hi havia alguna dona més bella que ella i un dia el mirall li va dir que la Blancaneus era la més bonica i que vivia a la casa dels nans del bosc.

Es va enfurismar tant que va decidir matar-la ella mateixa. Es va disfressar de velleta, i amb un cistell de pomes enverinades va creuar les set muntanyes i va arribar a la caseta dels nans.

Blancaneus, que sentia una gran soledat durant tot el dia, va pensar que aquella velleta no podia ser perillosa. La va convidar a entrar i va acceptar la poma que li oferia. Però amb la primera mossegada, Blancaneus va caure a terra com si fos morta.



Aquella nit, quan els set nans van arribar, la van trobar que no respirava, ni es movia. Van plorar amargament perquè se l´estimaven molt. Van vetllar el seu cos durant tres dies i continuava amb tota la seva bellesa, la cara blanca com la neu , el llavis vermells com la sant i els cabells negres com la nit. No es van veure en cor d´enterrar-la. La van ficar dins un taüt de vidre i la van dur al cim d´una muntanya propera i cada dia anaven a vetllar-la.

Un dia un príncep, que passejava amb el seu cavall blanc la va veure i es va fer explicar tota la historia. Es va enamorar de la Blancaneus i va convèncer als nans que li deixessin emportar el seu cos al palau on volia adorar-la per sempre. Però quan van moure la caixa es van entrebancar i el tros de poma que la Blancaneus s´havia empassat es va despendre de la seva gola i es va despertar del llarg son.

Hi va haver un esclat d´alegria, els nans es van posar a saltar i a ballar mentre la Blancaneus se n´anava amb el príncep per a casar-s´hi.

dilluns, 21 / setembre / 2009

THE MANDARIN DUCKS (a tale from Japan)




Once upon a time, a samurai lived in the king's court in Yokohama. He served as the king's most trusted aide. The samurai had lost an eye in battle, and ever since that time he had been unable to join his fellow warriors. His spirit longed for the great adventures he had once known, and for the wild world outside the palace walls. He sometimes dreamed so vividly of the world beyond that he wondered what was more real -- his dreams or his life in the palace.


The samurai's greatest pleasures were his walks through the forest, the sound of flowing streams, the scent of lotus blossoms and wisteria, and the sight of creatures moving freely just as once he had.


One day the king called the samurai to his chambers to show off his latest treasure. When the samurai saw the bamboo cage, he felt his heart sink. There, locked in the cage, stood a handsome mandarin drake with his magnificent plumage, his crested head and scarlet beak. "Beautiful, isn't he?" exclaimed the king. "My hunters captured him for me."


The samurai looked into the drake's dark eyes. "Sire," said the samurai to the king, "you must not keep him. He is meant to live free."

The king frowned. "Who cares?" he said. "I wish to own him, and whatever the king wishes, the king shall have."


The samurai looked outside, beyond the palace gates. There, at the edge of the stream, he spied a mandarin duck less colorful than the drake. The samurai realized that this creature with feathers the color of soft wood was the drake's partner. She was mourning her beloved.


"The drake's mate needs him," the samurai argued, "and he needs his freedom."


The king flew into a rage. "You dare to question your king?" he cried. "Go away from my sight until you understand the drake is mine."


All that day the samurai mourned for the mandarin drake, and when he slept he dreamed of the creature flying away. If anyone understood how the poor caged creature felt, it was the samurai, trapped as surely as the drake.


That night, when everyone else was asleep, one of the maids crept into the room where the king had left the cage. Spying the captive bird, she too felt her heart break, for she also longed for freedom.


She opened the door to the cage, and the drake looked into her eyes.


"Go now," she whispered, and she moved to a window and opened it. When she looked outside, she saw the drake's mate framed in the waning moonlight.


A moment later both mandarins flew away.


The next morning, the king discovered his newest treasure was gone, and he sent his guards to seize the
samurai.


"You," said the king to the startled warrior standing before him, "you stole my drake."


The samurai bowed. "It seems my dream has come true," he said. "I stand before you, guilty of freeing the drake."

"I sentence you to death by drowning," the king commanded.


Hearing this, the maid could not keep quiet. "Sire," she said, stepping forward, "it is I who freed the drake. I am guilty, not the samurai."


Now the king's fury exploded. "You too shall die, then. You both are guilty!" he roared, and the guards led the samurai and the maid to the dungeon. Tying their arms behind their backs, the guards departed. "Tomorrow at dawn you will die," they told the prisoners.


But hours later an odd thing happened. As the king sat down to feast, two richly dressed messengers appeared at the palace gates. "We come from the Emperor of Kyoto," they told the guards. "We have been sent to tell the king that all prisoners sentenced to death must be sent to the emperor's court."


The king knew he must obey the emperor's wishes, but in his fury he wanted to find some way to punish the samurai and the maid. "You will go to the court," he told them, "and face your death at the emperor's hand. But you must walk there, unguarded, in the night."


With that he sent the poor maid and the samurai, their hands and arms bound, into the dark forest. He refused to send protection from the forest beasts. "And you shall have no food or water," he said.

The two began to walk into the inky darkness, the maid trembling, the samurai despairing that he could not protect them. "We shall surely die here if not in the emperor's palace," the maid said tearfully, but they walked on, and as they did, they told each other of their dreams of freedom, of the wonders of the world the samurai had so long missed and the maid had so longed to see.


Suddenly they heard flapping wings high above them, and they smelled a sweetness in the air and felt a soft breeze caress their skin. "Who is there?" the samurai called, but the only answer he received was another flapping of wings. In the next moment, the ropes fell from his arms. He turned to the maid and untied the ropes that bound her. Now, to their amazement, they saw that they had safely reached the edge of the forest, and the sun was beginning to rise.


"We are free," the astonished maid said, and so they were. And there, on the edge of the forest, the maid and the samurai built themselves a house, where they lived to a ripe old age, surrounded by their many children. But they never forgot to be thankful for the gift of the mandarin drake, the same gift they had given to him: a loving partner and blessed freedom.


dimecres, 2 / setembre / 2009

EL MAG DE LES PORS



Hi havia una vegada, una sola vegada, en un dels països del nostre món, un home a qui tothom deia el Mag de les Pors.

El que cal saber, abans de contar més, és que totes les dones, tots els homes i tots els xiquets d’este país estaven habitats de pors innombrables.

Pors molt antigues, vingudes del fons de la humanitat, quan els homes no coneixien encara el riure, l’abandó, la confiança i l’amor.

Pors més recents, nascudes en la infantesa de cadascú, quan allò incomprensible de la realitat es topa contra la innocència d’una mirada, l’estranyesa d’una paraula, l’admiració d’un gest o l’esgotament d’un somriure.

El que és segur és que tots, tan prompte com sentien parlar del Mag de les Pors, no dubtaven a emprendre un llarg viatge per a trobar-se amb ell perquè esperaven així poder fer desaparéixer, suprimir les pors que ell o ella portaven dins del cos, dins del cap.

No sabia ningú com es produïa la trobada. Hi havia entre els qui tornaven del viatge molt de pudor a compartir el que havien viscut. El fet cert era que el viatge de tornada era sempre més llarg que el d’anada.

Un dia, un xiquet va revelar el secret del Mag de les Pors. Però el que va dir va semblar tan simple que no el va creure ningú.

«Va venir cap a mi –contava– em va agafar les dos mans entre les seues i em va xiuxiuejar: ‘Darrere de cada por hi ha un desig. Hi ha sempre un desig davall de cada por, per molt menuda o terrorífica que puga ser! Sempre hi ha un desig, has de saber-ho.’



«Tenia la boca molt prop de la meua orella i feia olor de pa d’espècies –confirmà el xiquet, cosa que féu riure els qui l’escoltaven–. Em va dir també: ‘Passem la vida amagant els nostres desitjos, és per això que hi ha tantes pors al món. El meu treball, el meu únic secret, és concedir a cadascú que s’atrevisca a buscar, que s’atrevisca a escoltar i que s’atrevisca a respectar el desig que hi ha davall de cadascuna de les seues pors.’»

El xiquet, contant tot açò, sentia que no el creien. I es va posar a dubtar de nou dels seus propis desitjos. No va ser sinó uns anys més tard quan trobà la llibertat d’escoltar-los i d’acceptar-los en ell.

Tanmateix, un dia un home va decidir posar en qüestió el Mag de les Pors. Sí, volia fer-lo fracassar. Va fer el viatge, s’hi va presentar amb una por que va enunciar així: «Tinc por dels meus desitjos!»
El Mag de les Pors li preguntà: «Pots dir-me el desig més aterridor que hi ha en tu?»
–Tinc el desig de no morir mai! –murmurà l’home.
–En efecte, és un desig terrible i fantàstic, eixe que tu tens. –Després d’un temps en silenci, el Mag de les Pors va suggerir:– I quina és la por que hi ha en tu, darrere d’este desig? Perquè has de saber que darrere de cada desig hi ha també una por que s’arrecera, i de vegades inclús hi ha unes quantes pors.

L’home va dir d’una tirada:
–Tinc por de no tenir el temps de viure tota la meua vida!
–I quin és el desig d’esta por?
–Voldria viure cada instant de ma vida de la manera més intensa, més viva, més feliç, sense malgastar-la!
–Doncs ací tens el teu desig més temible –murmurà el Mag de les Pors amb una veu molt suau–. Cuida este desig, és un desig preciós, únic. Viure cada instant de la vida de la manera més intensa, més viva i més feliç... sense malgastar-la! És un desig molt bonic. Si respectes este desig, si li fas un lloc real en tu, no tindràs més por de morir. Au, ja pots tornar a casa...

Però vosaltres que em llegiu, que potser m’escolteu, em direu de seguida: «Aleshores, cadascú de nosaltres pot arribar a ser un mag de les pors!»

I tant que és possible! Si cadascú es dedica a descobrir el desig que hi ha en ell, davall de cada una de les seues pors! Sí, cadascú de nosaltres pot atrevir-se a descobrir, a dir o a proposar els seus desitjos, amb la sola condició d’acceptar que no siguen complits. Cadascú ha d’aprendre la diferència entre un desig i la seua realització...

«Aleshores, tots els desitjos no poden realitzar-se, inclús si es desitja?»

No, solament alguns. I no sap ningú d’entrada quin dels desitjos serà escoltat solament, quin serà complit, quin serà rebutjat, quin serà engrandit fins als estels! Este és el gran secret de la vida. Que és imprevisible, insubmissa i, alhora, immensament generosa davant els desitjos dels éssers humans.

Alguns rumors diuen que el Mag de les Pors podria venir un dia per ací.





Jacques Salomé, T’es toi quand tu parles. Jalons pour une grammaire relationelle, Albin Michel, Paris, 1991. Traducció: Antoni de la Torre