Hi havia un poderós rei que tenia tres belles filles, de les quals estava orgullós, però cap podia competir en encant amb la menor, a la qual ell estimava més que a cap.
Les tres estaven promeses amb altres tants prínceps i eren feliços.
Un dia, sentint que les forces li faltaven, el monarca va convocar a tota la cort, les seves filles i els seus promesos.
-Us he reunit perquè em sento vell i voldria abdicar. He pensat dividir el meu regne en tres parts, una per a cada princesa. Jo viuré una temporada a casa de cadascuna de les meves filles, conservant al meu costat cent cavallers. Això sí, no dividiré el meu regne en tres parts iguals sinó proporcionals a l'afecte que les meves filles tenen per mi.
Es va fer un gran silenci. El rei va preguntar a la major: Quant em vols, filla meva?
-Mès que a la meva pròpia vida, pare. Veniu a viure amb mi i jo et cuidaré.
-Jo et vull més que a ningú del món -va dir la segona.
La tercera, tímidament i sense aixecar els ulls del sòl, va murmurar: -Et vull com un fill ha de voler a un pare i et necessito com els aliments necessiten la sal.
El rei va muntar en còlera, perquè estava decebut.
- Només això? Doncs bé, dividiré el meu regne entre les teves dues germanes i tu no rebràs res.
En aquell mateix instant, el promès de la menor de les princeses va sortir en silenci del saló per a no tornar; sens dubte va pensar que no li convenia núvia tan pobra.
Les dues princeses majors van enlletgir a la menor la seva conducta.
-Jo no sé expressar-me bé, però estimo al nostre pare tant com vosaltres - es va defensar la petita, amb llàgrimes en els ulls-. I bé contentes podeu estar, doncs ambicionàveu un bell regne i aneu a posseir-lo.
Les majors reien d'ella i el rei, tot trist, la va llançar de palau perquè la seva vista li feia mal.
La princesa, aixugant-se les llàgrimes, va marxar sense dur més que el que el monarca li havia autoritzat: un vestit per a diari, altre de festa i el seu vestit de noces. I així va començar a caminar pel món.
Camina que et caminaràs, va arribar a la riba d'un llac al costat del que es balancejaven els joncs. El llac li va retornar la seva imatge, massa suntuosa per a ser una captaire. Llavors va pensar fer-se un vestit de joncs i cobrir amb ell el seu vestit palatí. També es va fer una gorra del mateix material que ocultava els seus radiants cabells rossos i la bellesa del seu rostre.
A partir de llavors, tots quants la veien la cridaven "Gorra de Jonc".
Caminant sense parar, va acabar en les terres del príncep que havia sigut el seu promès. Allí va saber que l'ancià monarca acabava de morir i que el seu fill s'havia convertit en rei. I va saber així mateix que el jove sobirà estava buscant esposa i que donava suntuoses festes amenitzades per la música dels millors trobadors.
La princesa vestida de jonc va plorar. Però va saber amagar les seves llàgrimes i el seu dolor.
Com no volia mendigar el sustent, va anar a trobar a la cuinera del rei i li va dir:
-He sabut que tens molt treball amb tanta festa i tant convidat. No podries prendre'm al teu servei?
La dona va estudiar amb desgrat a la noia vestida de joncs. Semblava una captire...
-La veritat és que tinc molt treball. Però si no vals t'acomiadaré, així que procura anar llesta.
En endavant, mai es va queixar, per dur que fós el treball. A més, no rebia jornal i no tenia dret més que a les sobres del menjar.
Però de tant en tant podia veure des de lluny al rei, el seu antic promès quan sortia de cacera i només amb això se sentia més feliç i cobrava alens per a sopor-tar les humiliacions.
Va succeir que el poderós rei havia deixat de ser-ho, perquè ja havia repartit el regne entre les seves dues filles majors. Amb els seus cent cavallers, es va dirigir a casa de la seva filla major, que li va sortir a la trobada, dient:
-M'alegro de veure't, pare. Però portes massa gent i suposo que amb cinquanta cavallers tindries bastant.
-Com? va exclamar ell enfellonit-. T'he regalat un regne i et dol albergar als meus cavallers? M'aniré a viure amb la teva germana.
La segona de les seves filles li va rebre amb afecte i va escoltar les seves queixes. Després li va dir:
-Anem, anem, pare; no has de posar-te així, doncs la meva germana té raó. Per a què vols tants cavallers? Hauries d'acomiadar-los a tots. Tu pots quedar-te, però no estic per carregar amb tota aquesta tropa.
- Aquestes tenim? Ara mateix em torno a casa de la teva germana. Almenys ella, admetia a cinquanta dels meus homes. Ets una desagraïda.
L'ancià, acomiadant a la meitat del seus guàrdies va tornar al regne de la major amb la resta. Però com viatjava molt poc a poc a causa dels seus anys, la seva filla segona va enviar un emissari a la seva germana, fent-la saber l'ocorregut.
Així que aquesta, alertada, va ordenar tancar les portes de palau i el guàrdia de la torre va dir des de l'alt:
-iMarxeu en bona hora! La meva senyora no vol rebre-us.
El vell monarca, amb la tristesa en ànima, va acomiadar als seus cavallers i com res tenia, es va veure en la precisió de vendre el seu cavall. Després, vagant pel bosc, va trobar una barraca abandonada i es va quedar a viure en ella.
Un dia que Capell de Jonc recorria el bosc a la recerca de bolets per al menjar del sobirà, va albirar al seu pare assegut en la porta de la barraca. El cor li va donar una bolcada. Quina pena, veure’l en aquell estat!
El rei no la va reconèixer, potser pel seu vestit i gorra de joncs i perquè havia perdut molta vista.
-Bon dia, senyor -va dir ella-. És que viviu aquí sol?
-Qui anava a voler cuidar d'un pobre vell? -va replicar el rei amb amargor.
-Molta gent -va dir la noia-. I si necessiteu una mica digueu-me'l.
En un moment li va netejar la barraca, li va fer el llit i va amanir el seu pobre menjar.
-Ets una bona noia -li va dir el rei.
La jove anava a veure al seu pare tots els diumenges i sempre que tenia una estona lliure, però sense donar-se a conèixer. I també li duia tot el menjar que podia agenciar-se en les cuines reals. D'aquesta manera va fer menys dura la vida de l'ancià.
A palau anava a celebrar-se un gran ball. La cuinera va dir que el personal tenia autorització per a assistir.
-Però tu, Gorra de Jonc, no pots presentar-te amb aquesta fatxa, així que cuida de la cuina -va afegir.
Quan van marxar tots, la jove es va apressar a llevar-se la disfressa de joncs i amb el vestit que usava diàriament quan era princesa, que era molt bell, i els seus bufons cabells bé pentinats, va fer la seva aparició en el saló.
Tots es van quedar mirant a la bellíssima criatura. El rei, disculpant-se amb les princeses que estaven al seu costat, va anar a la seva trobada i li va demanar: -Vols ballar amb mi, bella desconeguda?
Ni tan sols havia reconegut a la seva antiga promesa. Cert que havia passat algun temps i ella s'havia convertit en una jove esplèndida.
Van ballar un vals i després ella, tement ser descoberta, va escapar quan va tenir ocasió, anant a amagar-se en la seva habitació. Però era feliç, doncs havia estat al costat del jove a qui seguia estimant.
A l'endemà del ball a palau, la cuinera no feia més que parlar de la bella desconeguda i de l'admiració que li havia demostrat al sobirà.
Aquest, potser amb la idea de veure a la bufona jove, va donar un segon ball i la princesa, amb el seu vestit de festa, encara més enlluernadora que la vegada anterior, va aparèixer en el saló i el monarca no va ballar més que amb ella. Les princeses assistents, estaven verdes d’enveja.
També aquesta vegada la princesseta va poder escapar sense ser vista.
Al matí següent, el cap de cuina va amonestar a la cuinera.
-Al rei no li ha agradat el desdejuni que has preparat. Si torna a succeir, t'acomiadaré.
De nou el monarca va donar altra festa. Gorra de Jonc, aquesta vegada amb el seu vestit de noces de princesa, va acudir a ella. Estava tan bella que tots la miraven.
El rei li va dir:
-Ets la noia més bonica que he conegut i també la més dolça. Et suplico que no t'escapis i et casis amb mi.
La noia somreia, somreia sempre, però va poder fugir al moment menys pensat del monarca. Aquest estava tan desconsolat que en els dies següents tot just provava el menjar.
Un matí que cap s'atrevia a preparar el desdejuni real, doncs ningú complaïa al sobirà, la cuinera va ordenar a Gorra de Jonc que ho preparés ella, per a lliurar-se així de esbroncades. La noia va posar sobre la melmelada el seu anell de promesa, el qual un dia li regalà el jove príncep. Al veure'l, va exclamar:
- Que vengui la cuinera!
La dona es va presentar morta de por i va assegurar que ella no havia tingut res a veure en la confecció del desdejuni, sinó una noia cridada Gorra de Jonc. El monarca la va cridar a la seva presència. Sota el vestit de joncs duia el seu vestit de núvia.
-D'on has tret l'anell que estava en el meu plat?
-M'ho van regalar.
-Qui ets tu?
-Em criden Gorra de Jonc, senyor.
El sobirà, que l'estava mirant amb desconfiança, va veure sota els joncs una lluentor similar al de la plata i els diamants i va exigir:
-Deixa'm veure el que duus sota.
Ella es va llevar lentament el vestit de joncs i la gorra i va aparèixer amb el mara-villoso vestit de noces.
-Oh, estimada meva! Així que eres tu? No sé si podràs perdonar-me.
Però com la princesa l’estimava, li va perdonar de tot cor i es van iniciar els preparatius de les noces. La princesa va fer cridar al seu pare, que no sabia com disculpar-se amb ella per l'ocorregut.
El banquet va ser realment regi, però el menjar estava completament insulsa i tot el món la deixava en el plat. El rei, empipat, va fer que acudís el cap de cuina.
-Això no es pot menjar -va protestar.
La princesa llavors, mirant al seu pare, va ordenar que portessin sal. I l'ancià va trencar a plorar, doncs en aquell moment va comprendre quant l’estimava la seva filla menor i el mal que havia sabut comprendre-la.
i havia una vegada en un país molt llunyà un palau molt bonic. En aquest palau hi vivia un soldà que era un ignorant, una persona que no sabia res de res.
