EL TEMPS ES UN INSTANT

2012! canvi d'any, canvi de vida, no¿?

2012-01-01T00:00:00.000+01:00

Nadal Blanc ..... Quim Monzò

2011-12-14T20:15:00.000+01:00

"També entra dins de la normalitat més absoluta la disposició de l'emperador August, que ordenava que tots els súbdits de l'Imperi Romà s'empadronessin, cadascun al poble o la ciutat d'on fos originària la família. Per això Josep i Maria van agafar el burro i van marxar cap a Betlem. Maria anava sobre l'animal, asseguda de costat, i Josep a peu, estirant les regnes. El que —com les columnes romàniques— tampoc no era gens normal tot allò de la neu. Quan van arribar a Betlem van veure que el poble sencer estava nevat, fins a l'horitzó, damunt del qual campava un cel negre i amb estrelles de cinc i sis puntes, immòbils i com retallades. A Palestina la neu era un fenòmen meteorològic gairebé ignorat. Generacions i generacions de ciutadans naixien i morien sense haver-la conegut, i sense que això els preocupés gens ni mica. I si n'havien sentit a parlar era pels viatgers de països llunyans, que esmentaven fins i tot les muntanyes on al neu és perpètua. Els nadius els escoltaven embaladits, però, així els viatgers acabaven la narració, tornaven a la feina sense que la neu els tragués ni una hora de son. En canvi, ara tot estava nevat: les muntanyes, els carrers, els terrats de les cases, al parada de la castanyera... Era neu en pols, tan de pols que semblava farina.

A causa de l'afluència de gent per empadronar-se, no van trobar cap habitació lliure en tot Betlem. Els habitants no eren gaire acollidors; ni la imatge d'una dona embarassada no els movia a pietat. Per això es van veure forçats a instal·larse en un estable abandonat. Van netejar un racó, a prop d'un bou endormiscat i del burro que duien. Va ser allà que, el 25 de desembre, Maria va donar a llum. Era un nen preciós, saludable i ploraner. Josep el va agafar en braços per netejar-lo. Però Maria va reclamar novament la seva atenció. Estava naixent un segon nen.

(...) L'Alejandro va tornar a alinear els dos bressolets, va contemplar una altra vegada el pessebre i va córrer a cridar a son pare, reputat membre de l'Opus Dei, perquè anés a veure'l. Confiava que el felicitaria pel seu enginy: per comptes de llençar la figureta del nen Jesús de l'antic pessebre (una de les poques que no estaven trencades), l'havia incorporar a les noves, que havien incorporat a les noves, que havien comprat el dia abans a la Fira de Santa Llúcia. No sabia que, aquella nit, el seu enginy li costaria anar a dormir sense sopar."

CONTES PER TELEFON de Gianni Rodari

2011-08-10T10:14:00.002+02:00

d'aquest ja us n'havia parlat...... però no me'n canso mai de llegir-lo!

Gianni Rodari, mestre, periodista, i escriptor va néixer a Itàlia el 1920, i va morir el 1980. És un dels grans mestres dins de la literatura infantil i la seva obra és reconeguda al món sencer.
Rodari començà a escriure per als nens al 1948. L’any 1970 li fou atorgat el premi internacional Andersen de literatura. Entre les seves obres més populars es troben: Contes per telèfon, Contes per jugar, Contes escrits a màquina, Les aventures de Cebollino, Gelsomino al país dels mentiders, El llibre dels per què, Era dos cops el baró Lambert, Les aventures de Tonino l’invisible, Gip a la televisió, i El pastís volador.

Els llibres de Gianni Rodari, plens de creativitat i humor trenquen els esquemes preestablerts, ajuden a pensar sense prejudicis i a formular-se sempre noves preguntes.

CONTES PER TELEFON

Era una vegada... una nena que tenia un pare el qual havia d’estar de viatge sis dies a la setmana. Aquesta nena no podia dormir-se sense que li expliquessin un conte. I cada nit, el seu pare li trucava per telèfon i li explicava un conte.
Diuen que els contes eren tan bons que fins i tot els telefonistes aturaven totes les altres trucades per escoltar-los. I aquest és el llibre d’aquests contes.

Gianni Rodari, un dels millors autors de literatura infantil, és el creador d´un autèntic i personalíssim gènere de literatura infantil. Les trames d´aquests contes són senzilles i plenes d´humor, que poden entendre i fruir tots els nens, fins els més petits. Neixen d´una visió crítica del mon, plena de realitat i optimisme

Extracte:[-]

El sol viatjava pel cel, alegre i triomfant en el seu carro de foc, llançant els seus raigs a tort i a dret, cosa que provocava la indignació d’un núvol d’humor tempestuós, que remugava:

—Malgastador, mà foradada, llença, llença tots els teus raigs, ja ho veuràs, ja, quants te’n quedaran al capdavall!

A les vinyes, cada gotim de raïm que madurava als ceps robava un raig per minut, o fins i tot dos; i no hi havia ni un bri d’herba, ni una aranya, ni una flor, ni una gota d’aigua, que no fes el mateix.

—Vés fent, deixa que tots te’n pispin: ja veuràs com t’ho agrairan, quan ja no tindràs res més per deixar-te robar!

El sol continuava alegrement el seu viatge, regalant els seus raigs per milers, per milions, sense ni comptar-los tan sols.

Només al capvespre va comptar els raigs que li quedaven: però fixa-t’hi, no li’n faltava ni un. El núvol, de la sorpresa, es va desfer en pedregada. I el sol es va capbussar alegrement al mar.

El meravellós món d'Alícia

2011-08-07T18:23:00.000+02:00

Al maig es publicava aquest article: Els dies feliços d'estiu en referència al fantàstic àlbum il·lustrat de l'editorial Baula.

Il·lustrat per l'artista Rébecca Dautremer que ens apropa la seva particular lectura i ens permet redescobrir-la a través d'una nova mirada. Amb imatges absolutament impactants, combinant il·lustracions en color però també en blanc i negre, jugant amb l'espai i el format de l'obra. Una autèntica meravella... amb el text íntegre de Lewis Carroll.

L'Alícia, com tota obra clàssica es mantenén al llarg dels anys perquè són susceptibles de relectura en qualsevol moment, perquè conten aventures, descobertes, impressions de l'ànima humana de manera magistral i ens poden deixar empremta per sempre.

I per fi! desprès de veure'l un munt de vegades ara ja és a les meves mans! i ara cada nit rellegim l'Alicia caiguda en aquell extrany forat.

Aquí teniu un vídeo de com la il·lustradora elabora una de les imatges:

Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll
Il·lustracions de Rébecca Dautremer
Edició en català: Baula, 2011

mirant d'aprop

2011-07-31T13:19:00.001+02:00

mirant d'aprop, un álbum en Flickr.

2011-07-27T09:05:00.001+02:00

ACOMPANYAR

Només et puc acompanyar des del meu propi camí.
Sense forçar el teu pas ni eludir el teu destí.
Només et puc acompanyar amb el suport distant i proper de la meva muda presència, ajudant-te en la teva recerca,
alimentant la ciència del teu ésser irrepetible,
de la teva infinita consciència.

Només et puc acompanyar
amb l’honestedat de la meva recerca inacabada,
sense trepitjar el teu camí,
sense suprimir el teu esforç
ni escurçar la distància de la teva pròpia senda,
deixant que tu siguis l’únic protagonista de la trama
que brolla multiforme i misteriosa de la infinita font de la teva ànima.

Només et puc acompanyar respectant la teva història.
Per això mai no seré ni el teu salvador,
ni el teu messies, ni la teva estrella;
només un germà que camina al teu costat,
sense contaminar la teva recerca amb el meu llast.

T’acompanyo en la llibertat i en el respecte,
vull que tu siguis el model del teu motlle
i l’artesà que forgi l’acer del teu esperit.
No cantaré el teu cant.
No esborraré la teva empremta.

Simplement, quan estiguis cansat,
t’oferiré la meva mà, t’indicaré la teva estrella
i sabràs que camino al teu costat.

Héctor Valenzuela

Alexander Calder - 113è aniversari del seu naixament

2011-07-22T12:22:00.000+02:00

Alexander Calder: Escultor, pintor i dibuixant dels Estats Units.

LLIBRE: AIXÒ ÉS UN ARTISTA. ALEXANDER CALDER

ELS 3 BANDITS de Tomi Ungerer

2011-07-21T21:57:00.000+02:00

Aquest és un àlbum il·lustrat que va fer el 1963 Tomi Ungerer. Encara avui és un llibre esimat per tots aquells que aprecien les bones il·lustracions i les bones històries, i aleshores diem que és un clàssic.
Ha estat traduït a més de trenta llengües. En català el publica la editorial Kalandraka.

Aquesta és la història de tres bandits que assaltaven carruatges i atemorien als seus passatgers. Menys a una nena òrfena que no els va tenir por.

En aquest video podreu veure de que va el llibre, encara que s'agraeix també tindre el llibre entre les mans per poder contemplar-lo tranquilament i compartir-lo amb algú que estimes, perquè el llibre al cap i a la fi tracta sobre la bondat del cor ( tot i les aparences ). extret d'aquí

Tomi Ungerer - Les trois brigands The Three... per baraqueafritz

La rateta que escombrava l'escaleta

2011-06-05T11:19:00.000+02:00

El conte de la rateta que escombrava l'escaleta fet en teatre d'ombres pels alumnes de cicle inicial del CEIP Torre d'en Reig de Vilabertran

SANT JORDI 2011

2011-04-23T08:28:00.000+02:00

llegendes quemai ens cansem de sentir! FELIÇ DIA! :)

L'abat de la Real - Una mà de contes

2011-04-10T18:39:00.001+02:00

El Patufet - Una ma de contes

2011-03-20T18:35:00.000+01:00

El Senyor Carnestoltes i la Senyora Quaresma

2011-03-04T08:13:00.000+01:00

Fa molts i molts anys hi havia dos veïns que no s'avenien gens ni mica, el senyor Carnestoltes i la senyora Quaresma.

El Senyor Carnestoltes era un home molt gras, molt divertit, molt bromista i a vegades fins i tot una mica mal educat.
La Senyora Quaresma era una velleta molt seriosa, molt avorrida i molt estalviadora.

De sobte un dia el senyor Carnestoltes estava ben avorrit a casa seva i per distreure's va decidir disfressar-se de rei , es va posar una corona i va sortir al carrer tot cridant:

- " Eiii, jo sóc el rei Carnestoltes i mano i ordeno disbauxa,ja podeu tots dansar,fer festa i ballarfins que us rebenti la faixa. "

Gairebé tothom va sortir al carrer a veure que passava i en veure passejar el senyor Carnestoltes amb aquella fila per totes les carrers de la ciutat... van començar a ballar, a disfressar-se, a cridar, a saltar, a fer xerinola nit i dia.

La festa no tenia aturador i com que tanta disbauxa els deixava ben rebentats, cada dia per reposar forces, treien tot el que tenien a la nevera i al rebost i al carrer tots plegats s'ho menjaven ben a gust.

La senyora Quaresma, a qui no agradaven gens els saraus, des de casa estant, remungava queixosa: - " Rieu, rieu, mengeu, beveu i gasteu,que quan no en tingueu,de menjar ni de diners,em plorareu i suplicareu. "

Va arribar un dia que en Carnestoltes massa animat i volent molestar a la senyora Quaresma, va anar cap a casa seva que era dalt d'un fort pendent. El senyor Carnesltoltes esbufegava i suava després de tants dies de gresca i de menjar i beure amb excés. La panxa li pesava doncs estava molt i molt plena després de menjar set dies seguits. Li pesava tant que va relliscar, va caure i va fer un pet com un gla.

La gent quan va sentir el gran pet va còrrer espantada cap a casa de la senyora Quaresma a veure què havia passat, però en arribar-hi tan sols hi van trobar fum, cendra i una olor molt fastigosa.
La Senyora Quaresma en veure que tothom s'havia reunit davant de casa seva va sortir al seu balcó i va cridar: - " Ja veieu el que passa amb tanta disbauxa.Ara ja no teniu menjar,només jo tinc el rebost ple.I si voleu menjar haureu de deixar de fer gatzara i haureu de reflexionar,tantes setmanes com cames tinc. "

Un dels amics d'en Carnestoltes va dir, foteta, que la penitència passaria ben aviat doncs només serien dues setmanes de fer bondat.
Però la Senyora Quaresma, molt decidida, es va aixecar la faldilla i va dir: - " En tinc set de cames,així que seran set setmanes i ja veureu quina gana passareu. "

Tothom va marxar cap a casa capcot i cada setmana per ordre de la senyora Quaresma es repartia mig costró de pa i mitja arengada per a cada persona. La resta de menjades tothom anava passant amb sopetes d'aigua amb farigola i altres herbes. Però els dies van anar passant lentament i finalment quan va arribar la primavera ja s'havien acabat les set setmanes de la Quaresma.

ELS PRÍNCEPS BLAUS DESTENYEIXEN - Teresa Giménez

2011-01-20T14:19:00.001+01:00

ELS PRÍNCEPS BLAUS DESTENYEIXEN, Teresa Giménez, Editorial Beascoa (2008)-> Sota un títol tan sugerent, no es pot amagar res més que un molt bon conte. La història és genial, i les il·lustracions l'acompanyen d'allò més.

Us explico: Una nena que espera el seu príncep blau, un príncep que mai acaba d'arribar, hi ha qui li diu que no existeixen, hi ha que pensa que destenyeixen, les mares sempre diuen que el que hagi deser per a tu així ho serà… I vinga a esperar i esperar, però mai arribava el príncep que li donés la felicitat. Així que un bon dia es va casar d'esperar i…
Us copio un fragment del llibre i descobrireu la bellesa que s'amaga en aquest conte que pot semblar simple i cursi…

" Aixi que un bon dia vaig deixar d'esperar – No necessito cap príncep- em vaig dir.

I aleshores va succeïr una cosa màgica. El meu cor va començar a omplir-se i a expandir-se, semblava que dugués ales. I, de sobte, em vaig adonar que tot aquell temps l'amor havia estat dins meu i jo no l'havia vist ni sentit perquè estava "esperant" .

En aquell precís moment em vaig enamorar de mi mateixa!.

I aleshores vas aparèixer tu! I tu no eres blau, ni perfecte, no eres verd, ni groc, ni vermell…Eres de tots els colors, eres meravellosament imperfecte, eres de carn i ossos!

I no em donaves la felicitat, sinó que multiplicaves la que jo ja sentia!

I eres tendre i dolç, i em deies PRINCESA.

I jo em sentia la princesa més afortunada del món, de la terra i de l'univers, perquè finalment, havia trobat el meu príncep."

Una autèntica manera d'explicar als més petits que per estimar a un altre i perquè t'estimin, s'ha de començar per estimar-se un mateix.

FLANIMALS - Ricky Gervais

2011-01-16T09:13:00.008+01:00

El regne dels Flanimals és un dels fenòmens naturals amb més diversitat de l'univers... desconegut. Un univers desconegut en el qual podem trobar-hi Botatus Geperutus, Mamarròssecs, Abellotus Plastoides, Tentaclets, Papadots, etc. Tots són éssers inútils i la seva existència no té cap sentit. Et sorprendran.

"Flanimals", de Ricky Gervais:

Ricky Gervais, artista popular per ser el creador i protagonista de la sèrie de TV "The Office", ha traslladat tot el seu sentit de l'humor al món dels pop up i ha creat el món dels "Flanimals".L'enginyeria de paper no es limita només a la forma 3D, també hi ha solapes o tires en aquest àlbum que mostra diverses formes i evolucions d'aquests monstres fantàstics.

Aquí us deixo l'autor parlant del llibre:

El quart Rei Mag

2011-01-06T00:01:00.006+01:00

És possible que existís un quart Rei Mag, a més dels ja coneguts Melcior, Gaspar i Baltasar. Un noble, príncep segons algunes cròniques, que tindria uns trenta anys quan, observant el firmament, va descobrir el famós Estel de Betlem que anunciava el Naixement del nen Jesús.

Henry van Dyke (1852–1933), teòleg presbiterià estatunidenc, va escriure l’any 1896 un conte nadalenc anomenat “The Other Wise Man” (L’altre Rei Mag), el protagonista del qual és Artaban, nom originari del persa.

A continuació podeu trobar el conte resumit:

El ziggurat de Borsippa, amb els seus alts murs i set pisos, era el punt de trobada dels quatre reis i inici de la travessa conjunta. I cap allà es dirigia l’Artaban, amb un diamant de l’illa de Meroe que neutralitzava els verins, un tros de jaspi de Xipre com a amulet de la oratòria, i un fulgurant robí de les Sirtes per allunyar les tenebres que confonen l’esperit, com a ofrenes al nen Jesús. Però a mig camí es va trobar amb un vell moribund que havia estat saquejat per uns bandits, i el rei va interrompre el seu viatge, va guarir les seves ferides i li va oferir el diamant per ajudar-lo.
Un cop va arribar a Borsippa, els Tres Reis Mags ja havien prosseguit el seu viatge i li van deixar una nota que deia: “T’hem estat esperant molt de temps i no podem retardar més aquest viatge. Segueix el nostre camí pel desert i guia’t per l’estel”.
Va continuar en solitari el seu camí, però quan va arribar a Judea, no va trobar ni als Reis ni al redemptor, sinó nombrosos soldats d’Herodes degollant nens, i en veure’n a un d’ells, que amb una mà sostenia un nen i amb l’altra brandava una espasa, i li ofereix el robí destinat al fill de Déu a canvi de la vida del nen, però va ser sorprès en aquesta actitud: i va ser detingut i empresonat al palau de Jerusalem.
Va estar uns trenta anys reclòs, i li van anar arribant veus dels prodigis, consells i promeses d’un Messies que no podia ser cap altre que el Rei de Reis que anava a adorar tants anys enrere. Amb la seva absolució mentre deambulava pels carrers de Jerusalem, es va anunciar la crucifixió de Jesucrist; aleshores decideix d’anar al Gólgota per a oferir-li la seva adoració llargament posposada, però en un mercat una filla estava sent subhastada per liquidar uns deutes del seu pare, s’apiada d’ella, i compra la seva llibertat amb el tros de jaspi, la darrera de les ofrenes que li quedava és oferta, i Jesucrist mor a la Creu: tremola la terra, s’obren els sepulcres, els morts ressusciten. Una pedra el colpeja al cap i en estat d’inconsciència, se li apareix una figura que li diu: “Vaig tenir gana i em vas alimentar, vaig tenir set i em vas donar de beure, vaig estar despullat i em vas vestir, vaig estar malalt i em vas guarir, em van empresonar i em vas alliberar”. Però ell desorientat i exhaust pregunta: “Quan vaig fer jo totes aquestes coses?”, i amb la mateixa expiració rep la resposta: “El que has fet pels teus germans, ho has fet per mi”. I el quart Rei va descansar, emprenent un nou viatge que el va portar a l’eternitat de l’univers.

The Night Pirates (petites històries portades de Londres)

2011-01-04T13:51:00.002+01:00

Under cover of darkness, rough, tough girl pirates steal the front of a house. They think everyone in town is asleep, but not the little boy inside the house. Tom joins them in their adventure at sea in search of treasure. But what happens when they stumble across rough, tough grown-up pirates?

This is a delightful tale that grabs your attention with the opening sentence:

Down
down
down
the dark dark
street they came.

And maintains it until the last:

And no one would ever find out…would they?

The Night Pirates is the perfect picture book for reading aloud and audience participation. The words are lyrical and the varying letter sizes beg for children to whisper or shout the words. The colorful artwork snares your eyes and brings the story to life. This book is the ideal melding of narrative and pictures that will delight and entertain any who read it. When you close the book, it leaves a smile behind on your lips.

M'encanta quan em porten petits tresors de tots els racons del planeta!
Moltes gràcies :)

Poema para los amigos (Jorge Luis Borges)

2010-12-01T09:48:00.000+01:00

No puedo darte soluciones para todos tus problemas en la vida,

no tengo respuesta para tus dudas o temores.

Pero puedo escucharte y compartirlos contigo.

No puedo evitar que tropieces.

Solamente puedo ofrecerte mi mano para que te sujetes y no caigas.

Tus alegrías, tus triunfos y tus éxitos no son míos.

Pero disfruto sinceramente cuando te veo feliz.

No juzgo las decisiones que tomas en la vida.

Me limito apoyarte, estimularte y ayudarte si me lo pides.

No puedo trazarte limites dentro de los cuales debes actuar,

pero si te ofrezco el espacio necesario para crecer.

No puedo evitar tus sufrimientos cuando alguna pena te parte el corazón,

pero puedo llorar contigo y recoger los pedazos para armarlo de nuevo.

No puedo decirte quien eres ni quien deberías ser.

Solamente puedo quererte como eres y ser tu amigo.

En estos días pensé en mis amigos y amigas,

y entre ellos apareciste tú.

No estabas arriba ni abajo ni en medio.

No encabezabas ni concluías la lista.

No eras el numero uno ni el numero final.

Y tampoco tengo la pretensión de ser el primero,

el segundo o el tercero de tu lista.

Basta que me quieras como amigo.

MARGARIT EL CABRIT I LA POR A LES ALTURES

2010-11-30T04:53:00.001+01:00

MARGARIT EL CABRIT I LA POR A LES ALTURES, Jamie Rix i Lynne Chapman, Editorial Beascoa (2003)

Margarit, tot i ser un cabrit, té por a les altures. Quan ha de moure's pel lloc on viu li roda el cap, es mareja... Podrà arribar a ser mai un cabrit com els altres?

Un dia, després d'una baixada accidentada, Margarit es troba de panxa enlaire al mig del prat, entre les ovelles. El moltó més vell li diu que fa pudorassa i que els xais i les ovelles no s'han de barrejar i el despatxa.

Margarit veu complicat tornar a casa perquè està molt amunt. Mentre va tornant, sent els crits de socors d'un xai que s'ha perdut a la muntanya entre la boira i, en aquell moment, Margarit treu la cabra valenta que porta a dins i ajuda el xai, en Borralló. Margarit, tot estranyat de trobar un xai tan amunt, li pregunta què fa allà dalt i el xai li confessa que vol ser escalador.

Margarit li recomana que faci el que fa ell i el conduiex entre les cabres, que es queden totes estranyades. Quan es fa tard, Borralló estava tan cansat, que Margarit se'l va carregar al coll i el va tornar a les ovelles, que van rebre el cabrit com un heroi.

A partir d'aquell dia, els dos amics es trobaven a mig camí del prat i la muntanya i, de vegades, es quedaven a dormir sota els estels.

La fera ferotge

2010-11-28T14:56:00.000+01:00

"Per ordre de l´alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del parc s´escaparà.
Es prega a les senyores
compren força aliments
i no surten de casa
fins que torne el "bon temps."

Tot el que tinga cotxe
que fota el camp corrent,
i se´n vaja a la platja
a la torre o als hotels.

L´alcalde se´n carrega
fent ús dels seus poders
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El que això no acompleixca
que no es queixe després
si per culpa la fera
ell rep algún torment.

Jo que no tinc ni casa
ni cotxe ni un carret
em vaig trobar aquell dia
la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort
-Ai!déu, redeu la fera
i en veurem tan fotut

em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
jo no te´n menjaré.

-I doncs per qué t´escapes
del lloc on tens marcat?

_Vull parlar amb l´alcalde
i dir-li que tinc fam
que la gàbia es petita
jo necessite espai.

Els guardies que la veuen
la volen atacar
la fera es defensa
no la deixen parlar.

Com son molts i ella es sola
no pot i me l´estoven
i emprenyats per la feina
a la gabia me la tornen.

Per ordre de L´alcalde
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
ja no ens treurà la son.

I gracies a la força
no ha passat de nou.
tot es normal i "maco"
i el poble resta en pau."

Ovidi Montlló

Princesas olvidadas o desconocidas - Philippe Lechermeier y Rébecca Dautremer

2010-11-20T10:01:00.001+01:00

Soñar es contarse historias que todavía no se conocen.
Cantar es como colorear las notas.
Bailar es como volar sobre el suelo.
Las palabras viajan y cuando vuelven ya no se las entiende.
Un capricho no es más que una chispa de mal humor.
Enfadarse es empujar una pared que no se moverá nunca.
No sonreír es como dejar de regar las plantas.
La noche es como un agujero en cuyo fondo se puede uno esconder.
El ladrón es un mago al que nadie aplaude.
El azar es una historia de final desconocido.
Los secretos están encerrados y su único deseo es escapar.
Cuando olvido algo, es que una idea juego al escondite dentro de mí.
El bosque es el jardín del mundo.
Buscar sin saber quién es y estar segura, sin embargo, de reconocerlo

El rei i el savi

2010-08-27T18:50:00.000+02:00

SUÈCIA

2010-08-15T10:18:00.001+02:00

Instrucciones para llorar - Julio Cortàzar

2010-07-19T11:59:00.000+02:00

Instrucciones para llorar. Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza.

El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente.

Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca. Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos.

Mentre es refreda el pastís

2010-07-10T17:48:00.000+02:00

al programa Una mà de contes del Canal Super 3, ha emès contes amb contingut matemàtic, aquest n'és un; sobre la partició i mesura del temps.

El petit Inuit

2010-06-21T09:47:00.000+02:00

El naixement dels cavalls marins - Occitan dera Val d'Aran

2010-06-21T08:39:00.000+02:00

Fa milers d'anys, en un indret desconegut va tenir lloc un fet extraordinari. Era un país ple de muntanyes escarpades i entre les valls i els turons cavalcaven dos cavalls majestuosos, dos pura sang.

Un dia, els cavalls van sentir el grunyit d'unes feres. Era un grup de gossos rabiosos que s'acostaven ràpidament als cavalls amb la intenció de menjar-se'ls. Aleshores, els cavalls van començar a córrer, però van errar el camí i van arribar fins al cim dels penya-segats. No hi havia cap sortida: o es deixaven menjar pels gossos o saltaven a l'abisme.

Els dos cavalls van decidir saltar. Van volar durant una estona fins a caure a l'aigua. Es van començar a enfonsar, però quan estaven a punt de morir ofegats es van començar a transformar d'una manera màgica. Van poder respirar sota l'aigua i el seu cos va anar canviant fins a convertir-se en cavallets de mar.

La caravana de la Júlia

2010-06-16T07:44:00.000+02:00

al programa Una mà de contes del Canal Super 3, ha emès contes amb contingut matemàtic, aquest n'és un.

La fàbrica de rellotges

2010-06-10T17:43:00.000+02:00

al programa Una mà de contes del Canal Super 3, ha emès contes amb contingut matemàtic, aquest n'és un.

LA CASETA DE L'ERIÇÓ Jovan Trísic (Sèrbia)

2010-05-21T11:47:00.000+02:00

'eriçó, eriçonet, sempre passeja pel bosc, sense carreteres ni camins. L'eriçó es dedica a la caça i sempre se'l pot veure amb tres-centes punxes, preparat per atacar al llop, l'ós i fins i tot l'ovella. Tots els animals del bosc coneixen el gloriós caçador... Les àligues l'aprecien, el llop s'amaga d'ell, la serp té malsons al vespre per culpa seva. Davant d'ell el dia avança i el terror es fa més i més gran per on va passant.
Un dia l'eriçó va rebre una carta, una carta molt dolça. La carta deia així:

Per a l'amic eriçó, eriçonet.

Eriçó, germà.
Somio amb tu molt sovint i penso moltíssim en tu. Ara t'escric des del pedregar, amb una ploma
d'oca. Que bé que escriu. Vine a dinar amb mi a casa meva. Vine, no et faci mandra. T'espero amb la cassola plena i la boca feta aigua, vine corrent.

Una abraçada afectuosa i una dolça salutació.
La signava la guineu, guineueta.

L'eriçó digué:
- Amb el menjar no es pot fer broma. Vaig a preparar-me per anar a dinar a casa la guineu.

L'eriçó, eriçonet, s'examinà les punxes i les afinà una a una mentre pensava:
-Que content que estic que la guineu m'hagi convidat a dinar.

Quan el sol ja era al cel, l'eriçó va arribar a casa la guineu. Davant la llodriguera de la guineu, feta amb parets de pedra, l'eriçó es tragué el barret i li va fer una reverència somrient. Era un veritable cavaller, saludà la guineu molt amablement:

-Bon dia guineu virtuosa, et saludo amb les meves tres-centes punxes, et desitjo que la ploma de gall decori casa teva i que la treva cassola estigui plena de gallina. Que visquis eternament en pau i alegria i que mai no sentis bordar el gos. T'agraeixo molt que m'hagis convidat perquè tinc l'estómac buit.

La guineu ja ho tenia tot a punt i van començar a menjar, un àpat boníssim i fantàstic. Els plats s'anaven succeint, un darrere els altres.
L'eriçó brindava sovint per la salut de la guineu i per la seva casa. A la quarta hora de menjar, la panxa ja estava estirada com una pell de tambor.

En arribar la nit, va aparèixer la primera foscor i el cel era morat, sortien les papallones i bufà un vent suau de nit que feia sonar les fulles, callava el bosc, ja no hi havia sorolls i els ulls dels gats salvatges brillaven, les cuques de llum encenien els seus lots amb una llum meravellosa ensenyant la direcció als animals. El senyor mussol feu el seu crit de guerra. Alerta ocells, ha començat la cacera!

L'eriçó s'aixecà i es va rentar la boca:
- He d'anar a casa, ja és tard, tot era molt bo, deixem-nos ja de menjar. Ja estic molt, molt tip. Moltes gràcies afectuosa guineu!

La guineu va respondre:
- Queda't avui a dormir a casa meva.
- No, no puc, he d'anar a casa meva perquè ja és molt tard.

La guineu insistia, insistia, li pregava i li agafava la mà , però l'eriçó no canvià d'opinió.
- Estic molt agraït per la teva invitació, però prefereixo la meva humil casa.

La guineu va quedar sorpresa i va deixar marxar l'eriçó. Però va tenir curiositat per conèixer la casa de l'eriçó.
- La casa de l'eriçó deu tenir de tot en abundància. Vaig a veure-la en secret.

La guineu va marxar com una ombra silenciosa. Les seves potes semblen d'escuma i corrent, així, molt silenciosa i calladeta, de sobte es trobà el llop.
- On vas? Digues-m'ho a mi que sóc caçador, és que potser has trobat alguna ovella en algun lloc? Ho sabré en olorar-te.

La guineu va dir:

-Segueixo l'eriçó perquè vull saber perquè estima tant la seva casa.

Digué el llop:
- Ah!, cases, punyeteres. Jo, la meva, per una mica de menjar la donaria. Saps què? Vinc amb tu, ja que m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.

Mentre corrien ràpids com fletxes, es van trobar l'ós, amic de les abelles, que els estava observant.

- Presa sospitosa -l'ós els mirà-. Potser heu trobat una mica de mel?

Mentrestant l 'eriçó caminava pel bosc i es guiava per les branques i la lluna groga li ensenyava el camí.
L'eriçó parlà per a ell mateix mentre els estels brillaven:
- Caseta meva, paradís formós.

L'ós va dir:
- Llar?, bestieses! La meva donaria per peres podrides; per un gerro de mel, a qualsevol li donaria -deia l'ós, que li agrada menjar-. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.

Tots tres corrien com un riu desbordat. De sobte es van trobar en el fang on hi havia el porc senglar banyant-se, els mirava amb els ulls mig tancats i somiant en menjar.

- Amics, tinc els meus dubtes, on anem?
Sembla que en algun lloc hi ha d' haver un menjar meravellós. El porc senglar sortí amb molt soroll i el llop li va respondre:

- Estem buscant el motiu pel qual l'eriçó estima tant el seu niu.

- El propi niu? -respongué sorprès el porc senglar-. Si et plau! Per la meva mantega, no m'ho puc creure. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit de l'eriçó.

Tots quatre corrien junts cap al seu objectiu; per on passaven ho destrossaven tot com si fossin una tempesta. Van arribar a casa de l'eriçó i es van quedar observant.

L'eriçó passà pel costat d'un vell tronc d'olivera i sota el tronc hi havia un forat fosc i silenciós amb una catifa feta de fulles seques. L'eriçó hi entrà saltant d'alegria, va tocar i fent soroll amb les fulles mentre buscava un lloc on dormir, es va fer el llit, badallà i es posà a dormir, estirà les cames mentre, molt tranquil i alegre, parlava sense parar.

- Caseta bonica, la meva llibertat, palau diví de sostre de fusta, llit suau amb terra de fulles, sempre et seré fidel; per res del món no et canviaria, visc en tu sense preocupacions ni por. Sempre et defensaré, fins l'últim moment.

L'ós, el porc senglar i el llop cridaren alhora fort:

- Eriçó beneit, espècie amb punxes! Així valores la teva barraca vella? Amb un sostre podrit i un terra dèbil, és una casa de gossos, estreta i sòrdida. Segur que hi ha fins i tot puces. Per ella, nosaltres acceptaríem qualsevol cosa sense pensar-nos-hi gaire. D'aquesta casa no tindríem motius per sentir-nos orgullosos.
Això digueren tots tres molt enfadats mentre la guineu, llesta, era a casa molt silenciosa.

L'Eriçó es va llevar amb els ulls molt brillants i respongué així a uns convidats tan estranys:

- Sigui quin el meu naixement, pobre o ric, l'estimo i m'agrada. És senzill i pobre però és meu i aquí sóc lliure i en sóc l'amo.
Sóc treballador, m'esforço molt i em dedico a caçar. Visc tranquil sota el meu sostre.
Solament els pidolaires canviaríeu la vostra llar per menjar, només per això, beneits tots tres, no teniu llar pròpia i viviu de la mendicitat i dels robatoris, i acabareu malament.

Tot això ho escoltava la guineu i jutjava que eren unes paraules molt sàvies.

- Ara veig que l'eriçó té raó.

Va dir això i marxà, i tots tres, tant l'ós, com el llop, com el porc senglar tornaren a cridar l'eriçó.

- No te raó, i tu guineu beneita deixa't de bromes.

Però va passar el temps i vet-ho aquí que tot va anar de la manera que tot seguit us explico:
El llop torturador -pobra de la seva mare- el varen matar molt aviat, en una cacera. L'ós barroer, pobret, fins a la mort el picaren les abelles. El porc senglar, va caure com un gos. Durant l'hivern el matà un caçador.

Ara, en el bosc sense camí, l'eriçó, eriçonet, passeja i caça, mentre hàbil en el seu treball té la pròpia llar per viure feliç per sempre.

Contes d'arreu del món. Edició a cura de Carme Martín, Francesc Ricart i Alfons Vila. Columna 1995. [Servei d'Ensenyament del Català, Ajuntament de Manresa].

abella

2010-05-16T20:18:00.001+02:00

abella, originalmente cargada por el temps és un instant.

Les quatre barres

2010-05-13T07:11:00.000+02:00

Dragui - Historia de Catalunya: la serie sobre la historia de Catalunya explicada per el drac mes simpàtic de la tele

herois adormits: HOLGER DANSKE

2010-05-05T11:04:00.000+02:00

A Dinamarca hi ha un antic castell que s'anomena Kronborg. Es troba molt a prop del Oeresund, on centenars de grans vaixells passen cada dia, els vaixells d'Anglaterra, de Rússia i de Prússia. Saluden l'antic castell amb canonades: "Boom!" I el castell de nou saluda amb els seus cànons: "Boom!" Així és com es diuen "Bon dia!" i "Gràcies!"

Però la cosa més important que es veu és la Kronborg antiga. I en el fons a l'interior, en un soterrani fosc on ningú va, seu Holger Danske. Està vestit de ferro i acer, amb el cap recolzat en els seus forts braços. La seva llarga barba penja sobre una taula de marbre, en què ha crescut. El cavaller dorm i somia, i en els seus somnis veu tot el que està passant per sobre de Dinamarca.

Cada vigília de Nadal un àngel de Déu ve i li assegura que el que ha somiat és cert, i que amb seguretat es pot tornar a dormir, ja que Dinamarca no està en perill real. Però si el perill vingués, llavors del vell Holger despertari del seu llarg son i s'alçaria amb tota la seva furia per defensar Dinamaraca davant de qualsevol perill.

"Holger Danske" på dansk,

H. C. Andersen: Eventyr 32: Holger Danske. (1845)

Der er i Danmark et gammelt Slot, som hedder Kronborg, det ligger lige ud i Øresund, hvor de store Skibe hver Dag seile forbi i hundredviis, baade engelske, russiske og preussiske; og de hilse med Kanoner for det gamle Slot: "bum!" og Slottet svarer igjen med Kanoner: "bum!" for saaledes sige Kanonerne "god Dag!" "mange Tak!" - Om Vinteren seile der ingen Skibe, saa ligger Alt med Iis lige over til det svenske Land, men det er ordenlig ligesom en heel Landevei, der vaier det danske Flag og det svenske Flag, og danske og svenske Folk sige hinanden: "god Dag", "mange Tak!" men ikke med Kanoner, nei med venligt Haandtag, og den ene henter Hvedebrød og Kringler hos den anden, for fremmed Mad smager bedst. Men Pragten i det Hele er dog det gamle Kronborg og under det er det at Holger Danske sidder i den dybe mørke Kjælder hvor Ingen kommer, han er klædt i Jern og Staal og støtter sit Hoved paa de stærke Arme; hans lange Skjæg hænger ud over Marmorbordet hvori det er voxet fast, han sover og drømmer, men i Drømme seer han Alt hvad der skeer heroppe i Danmark. Hver Juleaften kommer en Guds Engel og siger ham at det er rigtigt, som han har drømt, og at han godt kan sove igjen, for Danmark er endnu ikke i nogen ordenlig Fare! men kommer det i een, ja, saa vil den gamle Holger Danske reise sig saa Bordet revner, naar han trækker Skjægget til sig! saa kommer han frem og slaaer saa det høres i alle Verdens Lande.
Alt dette om Holger Danske sad en gammel Bedstefader og fortalte sin lille Sønnesøn og den lille Dreng vidste, at hvad Bedstefader sagde, det var sandt. Og mens den Gamle sad og fortalte, saa snittede han paa et stort Træbillede, det skulde forestille Holger Danske og stilles forud paa et Skib, for den gamle Bedstefader var Billedsnitter, og det er saadan en Mand, som skjærer ud til Skibenes Gallioner, efter som hvert Skib skal kaldes, og her havde han udskaaret Holger Danske, der stod saa rank og stolt med sit lange Skjæg og holdt i den ene Haand det brede Slagsværd, men støttede den anden Haand paa det danske Vaaben.
Og den gamle Bedstefader fortalte saa meget om mærkelige danske Mænd og Qvinder, at den lille Sønnesøn tilsidst syntes, at nu vidste han ligesaa meget, som Holger Danske kunde vide, der jo dog kun drømte derom; og da den Lille kom i sin Seng, tænkte han saa meget derpaa, at han ordenlig knugede sin Hage til Sengedynen og syntes at han havde et langt Skjæg, der var voxet fast i den.
Men den gamle Bedstefader blev siddende ved sit Arbeide og snittede paa den sidste Deel deri, det var det danske Vaaben; og nu var han færdig, og han saae paa det Hele og han tænkte paa Alt, hvad han havde læst og hørt og hvad han i Aften havde fortalt den lille Dreng; og han nikkede og tørrede sine Briller, satte dem paa igjen og sagde: "ja i min Tid kommer nok ikke Holger Danske! men Drengen der i Sengen kan maaskee faae ham at see og være med naar det rigtigt gjælder," og den gamle Bedstefader nikkede, og jo mere han saae paa sin Holger Danske, des tydeligere blev det ham at det var et godt Billede han der havde gjort; han syntes ordenlig at det fik Couleur, og at Harnisket skinnede som Jern og Staal; Hjerterne i det danske Vaaben bleve mere og mere røde og Løverne sprang med Guldkroner paa.
"Det er dog det deiligste Vaaben nogen i Verden har!" sagde den Gamle. "Løverne ere Styrke og Hjerterne ere Mildhed og Kjærlighed!" og han saae paa den øverste Løve og tænkte paa Kong Knud, der bandt det store England til Danmarks Kongestol, og han saae paa den anden Løve og tænkte paa Waldemar, som samlede Danmark og betvang de vendiske Lande; han saae paa den tredie Løve og tænkte paa Margrethe som forenede Danmark, Sverrige og Norge; men idet han saae paa de røde Hjerter, saa skinnede de endnu stærkere end før, de bleve til Flammer som bevægede sig, og hans Tanke fulgte hver af dem.
Den første Flamme førte ham ind i et snevert mørkt Fængsel; der sad en Fange, en deilig Qvinde, Christian den Fjerdes Datter: Eleonore Ulfeld; og Flammen satte sig som en Rose paa hendes Bryst og blomstrede sammen med hendes Hjerte, hun den ædleste og bedste af alle danske Qvinder.
"Ja, det er et Hjerte i Danmarks Vaaben!" sagde den gamle Bedstefader.
Og hans Tanker fulgte Flammen, som førte ham ud paa Havet, hvor Kanonerne buldrede, hvor Skibene laae indhyllede i Røg; og Flammen hæftede sig som et Ordensbaand paa Hvitfeldts Bryst idet han til Flaadens Frelse sprængte sig og sit Skib i Luften.
Og den tredie Flamme førte ham til Grønlands usle Hytter hvor Præsten Hans Egede stod med Kjærlighed i Ord og Gjerning, Flammen var en Stjerne paa hans Bryst, et Hjerte til det danske Vaaben.
Og den gamle Bedstefaders Tanker gik foran den svævende Flamme, thi hans Tanke vidste hvor Flammen vilde hen. I Bondekonens fattige Stue stod Frederik den Sjette og skrev sit Navn med Kridt paa Bjelken; Flammen bævede paa hans Bryst, bævede i hans Hjerte; i Bondens Stue blev hans Hjerte et Hjerte i Danmarks Vaaben. Og den gamle Bedstefader tørrede sine Øine, for han havde kjendt og levet for Kong Frederik med de sølvhvide Haar og de ærlige blaae Øine, og han foldede sine Hænder og saae stille frem for sig. Da kom den gamle Bedstefaders Sønnekone og sagde at det var sildigt, nu skulde han hvile, og at Aftenbordet var dækket.
"Men deiligt er det dog hvad Du det har gjort, Bedstefader!" sagde hun. "Holger Danske og hele vort gamle Vaaben! - Det er ligesom om jeg havde seet det Ansigt før!"
"Nei det har Du nok ikke!" sagde den gamle Bedstefader, "men jeg har seet det, og jeg har stræbt at snitte det i Træ, saaledes som jeg husker det. Den Gang var det, da Englænderne laae paa Rheden, den danske anden April, da vi viste vi vare gamle Danske! Paa "Danmark" hvor jeg stod i Steen Billes Eskadre, havde jeg en Mand ved min Side; det var, som Kuglerne vare bange for ham! lystig sang han gamle Viser og skjød og stred, som var han meer end et Menneske. Jeg husker hans Ansigt endnu; men hvorfra han kom, hvorhen han gik, veed ikke jeg, veed Ingen. Jeg har tidt tænkt, det var nok gamle Holger Danske selv, der var svømmet ned fra Kronborg og hjalp os i Farens Stund; det var nu min Tanke og der staaer hans Billede!"
Og det kastede sin store Skygge heelt op ad Væggen, selv noget hen ad Loftet, det saae ud, som var det den virkelige Holger Danske selv, som stod der bag ved, for Skyggen rørte sig, men det kunde da ogsaa være fordi Flammen i Lyset ikke brændte stadigt. Og Sønnekonen kyssede den gamle Bedstefader og førte ham hen i den store Lænestol foran Bordet, og hun og hendes Mand, som jo var den gamle Bedstefaders Søn og Fader til den lille Dreng der laae i Sengen, sad og spiste deres Aftenmad, og den gamle Bedstefader talte om de danske Løver og de danske Hjerter, om Styrken og Mildheden, og ganske tydeligt forklarede han at der var endnu een Styrke foruden den der laae i Sværdet og han pegede paa Hylden hvor der laae gamle Bøger, hvor alle Holbergs Comedier laae, de som saa tidt vare læste, for de vare saa moersomme, man syntes ordenlig at kjende alle de Personer deri fra gamle Dage.
"See, han har ogsaa vidst at hugge!" sagde den gamle Bedstefader; "han har hugget det Gale og Kantede af Folk saa langt han kunde!" og gamle Bedstefader nikkede hen til Speilet, hvor Almanaken stod med det "Rundetaarn" og saa sagde han: "Tyge Brahe, han var ogsaa een, som brugte Sværdet; ikke til at hugge i Kjød og Been, men hugge en tydeligere Vei op imellem alle Himlens Stjerner! - Og saa han, hvis Fader var af min Stand, den gamle Billedsnitters Søn, han vi selv have seet med det hvide Haar og de stærke Skuldre, han som nævnes af alle Verdens Lande! ja han kunde hugge, jeg kan kun snitte! Jo, Holger Danske kan komme paa mange Maader, saa at der i alle Verdens Lande høres om Danmarks Styrke! Skal vi saa drikke Bertels Skaal!"
Men den lille Dreng i Sengen saae tydeligt det gamle Kronborg med Øresund, den virkelige Holger Danske som sad dybt dernede med Skjægget voxet fast i Marmorbordet og drømte om Alt hvad der skeer her oppe; Holger Danske drømte ogsaa om den lille fattige Stue, hvor Billedsnitteren sad, han hørte Alt hvad der blev talt og nikkede i Drømme og sagde:
"Ja, husk kun paa mig I Danske Folk! behold mig i Tanke! jeg kommer i Nødens Time!"
Og udenfor Kronborg skinnede den klare Dag og Vinden bar Jægerhornets Toner over fra Nabolandet, Skibene seilede forbi og hilsede: "bum! bum!" og fra Kronborg svarede det: "bum! bum!" men Holger Danske vaagnede ikke hvor stærkt de skjøde, for det var jo bare: god Dag!" - "Mange Tak!" Der skal skydes anderledes før han vil vaagne; men han vaagner nok, for der er Krummer i Holger Danske!

rosella

2010-05-02T19:47:00.001+02:00

rosella, originalmente cargada por el temps és un instant.

Voyeur

2010-05-02T18:26:00.001+02:00

Voyeur, originalmente cargada por el temps és un instant.

històries d'en Dragui

2010-05-01T18:21:00.000+02:00

Jaume I el Conqueridor

llegenda de la verge de Montserrat

2010-04-27T00:25:00.001+02:00

La llegenda

L'any 880, un dissabte al vespre, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d'una bella melodia. El dissabte següent, la visió es repetí. Els quatre dissabtes següents els hi acompanyà el rector d'Olesa i pogué constatar l'esmentada visió.

Un cop assabentat de l'esdeveniment, el bisbe, que es trobava a Manresa, hi organitzà una anada, en la qual van veure una cova on van trobar la Santa Imatge. El bisbe els va proposar traslladar-la a Manresa, però només de treure-la la marededéu es va fer tan pesant que no la van poder moure. El bisbe va interpretar aquest fet com el desig de la Mare de Déu de restar en aquell indret i manà construir-hi una capella.

El perfum de la mestra

2010-04-26T10:38:00.000+02:00

(la típica) - LLEGENDA DE SANT JORDI -

2010-04-21T20:02:00.001+02:00

Centúries i més centúries enrere es va presentar a les terres catalanes, a les portes de la vila de Montblanc, un drac espaordidor, que es podia moure als tres elements, perquè volava, nedava i caminava.

El drac, amb el seu alè fètid i verinós, matava i engolia els ramats i amenaçava la vila. Els cavallers més valents van intentar donar-li mort, però el drac els vencia amb facilitat.

Davant del terror que el drac imposava a la vila i a tota la comarca, el rei va convocar tot el poble i van acordar donar a la bèstia un parell de bens cada dia, cosa que va calmar el drac i va deixar tranquils els montblanquins. Acabats els bens, li van donar bous i cavalls, i quan ja no disposaven de cap animal, van decidir que, per sorteig entre els habitants de la vila, cada dia li lliurarien una persona.

La filla del rei era l'encarregada de fer el sorteig. Enmig de la plaça, voltada de tot el poble, la mà innocent de la princesa va extreure el nom del primer montblanquí destinat al sacrifici.

Era el seu! Tothom va esclatar en plors, però la princesa va sortir a complir la seva sort. Es va acomiadar dels seus pares, de la gent de la cort i del poble, i se'n va anar cap al bosc, al cau del drac.

El bosc era bell i flairós, però la donzella no feia altra cosa que encomanar-se a Déu, tenint per ben arribada la seva hora.

Però de cop i volta, es va sobtar de veure davant seu un jove cavaller, armat de cap a peus i cavalcant en un cavall blanc com una tofa de neu.

La princesa va pregar al cavaller que no s'exposés per ella a una mort segura. Ell li va dir que es deia Jordi i que venia d'altres terres per salvar-la.

En aquell punt es va presentar el drac. La lluita va ser llarga. La bèstia bramulava, treia foc pels ulls, aixecava nuvolades de pols esbategant les ales, però el cavaller a la fi el va ferir sota l'ala esquerra, a l'indret on tenia el cor.

Llavors el cavaller va demanar a la princesa el seu cenyidor. El va agafar i amb aquella cinta va fermar el drac pel coll i va dir a la princesa:
- Preneu aquest lligam, el drac està vençut i us seguirà com un anyell.

Enmig de la plaça de Montblanc els esperava tot el poble. Amb un altre cop de llança, sant Jordi va rematar el drac, que en morir es va fondre a la terra.

I davant dels ulls admirats de tothom, allí on el drac s'havia fos, va néixer a l'acte un roser de roses vermelles com la sang.

Sant Jordi en va recollir la més bonica i la va oferir a la princesa. I entre els crits de joia de tot el poble de Montblanc va sortir per la porta de la muralla, que encara avui és coneguda pel nom de portal de sant Jordi.

Versió de la llegenda publicada al dossier de Cavall Fort, núm. 833-834 (abril 1997).
Il·lustració: MARTA BALAGUER

Sigues lliure

2010-04-18T11:30:00.000+02:00

Sigues lliure i camina

cap a l'estel que vulguis guanyar,

No pensis el que els altres diran,

Deixa que la pluja

mulli els teus cabells daurats,

petites gotes fredes tremolant!

Fes de casa teva

tots els llargs camins del món,

i tindràs per sostre el blau color,

Jeure a l'herba fresca

i volar com un colom,

i córrer com un riu sense horitzó.

Fes-te blanca escuma

quan el mar té blau color,

Fes-te ocell que canta en un racó,

Fes-te flor petita,

fes-te aigua suau,

i fes d'amor la vida que t'han dat.

Algun jorn, la vida,

un company et trobarà,

de la seva mà caminaràs,

Dolços llavis tendres

i un parlar molt més suau,

per fer millor la vida,

per fer millor la vida

a cada instant!

Quin número!

2010-04-15T16:47:00.002+02:00

el món de la fotografia

2010-04-05T15:02:00.002+02:00

formigueta, originalmente cargada por el temps és un instant.

EL CARGOL I L'HERBA DE POLIOL -- Una mà de contes

2010-04-04T17:00:00.000+02:00

WEB "UNA MÀ DE CONTES"... per somiar, somriure i distreure's una estona! http://www.unamadecontes.cat/

La nit que la muntanya va baixar al riu - Pep Coll

2010-04-01T16:19:00.000+02:00

Pep Coll afirma que l'abundància i diversitat de les llegendes catalanes demostra que «aquest és un país més ric en imaginació del que sembla»

Es tracta d’un llibre de llegendes però enllaçades d’una manera interessant.
De fet en tornar d’un congrés, uns especialistes en llegendes de Catalunya es queden atrapats en un poblet dels Pirineus durant tota una nit, a causa de l’esllavissada d’una muntanya. Per amenitzar la vetllada de tots els damnificats, l’amo de l’hotel on s’allotgen els planteja el repte de narrar una selecció de llegendes de totes les comarques catalanes, sense repetir temàtiques i per a un públic de totes les edats. Aquest llibre recull les llegendes que es van narrar la nit que la muntanya va baixar al riu.

La nit que la muntanya va baixar al riu és un recull de llegendes de totes les comarques de Catalunya, recollides per Pep Coll i brillantment il·lustrades per Carles Arbat. Les llegendes estan agrupades per vegueries i hi ha un capítol especial per a la ciutat de Barcelona i un altre per als territoris de la Franja de Ponent, Andorra i la Catalunya del Nord.

articles relacionats:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3403563

Capucheta Ròia (Vermelha) - contes en aranès

2010-03-30T09:30:00.000+02:00

Aguest capítol deth programa "Ua man de condes" conde eth conde de "Era Capucheta Ròia" en tot era man der artista la illustre tamb gredons e "collage".

Açò ère un còp ua mainada que toti nomentaven (aperaven) Capucheta Ròia. Un bèth dia, sa mair li encomanèc que portèsse tà casa de sa mairia ua cistalha tamb minjar.

Ath miei deth bòsc, Capucheta se trapèc eth lop, que li didec que coneishie un camin mès cuert entà arribar enquia çò de sa mairia.

En tot Capucheta caminave peth bòsc, eth lop arribèc ath sang córrer a çò dera mairia. Eth lop i entrèc, se mingèc era mairia e se calèc en sòn lhet. Quan i arribèc Capucheta, eth lop tanben se l'avalèc e, tamb era pança plia, se dromic.

Un caçaire que passèc peth cant dera casa entenec es romflets deth lop e se deteminèc d'entrà'i. En veir era pança plia deth lop, la dauric e ne gessec Capucheta e sa mairia.

Enamorats de Rébecca Dautremer

2010-03-21T09:46:00.000+01:00

L’Amoureux – Rébecca Dautremer – Dialogues d’enfants sur l’amour

La petita Salomé va escoltar alguna cosa sobre l'amor, que és com un llamp que travessa ...
És de foc I crema?
És un llampec. És una tempesta. ¿Llavors plou? ...
I va arribar a la conclusió que cal portar paraigua per estar enamorat ...
I va sentir: Quan s'està enamorat es cau, cau d'amor. I ella va pensar que havia caigut moltes vegades de la bicicleta, però d'amor, mai!
I va sentir dir: Estar enamorat no para mai i és per sempre. ¿I per a 5 minuts no? ... No, és per a tota la vida.
Oh! però no és massa temps? ...
I va sentir: Els enamorats són coses de contes. Aleshores, els enamorats són de mentida?
Els enamorats es donen petons i és per fer nadons.
Per casualitat no caldrà anar nu per estar enamorat? ...
I va sentir dir: estar enamorat és per casar-se, és per als senyors i les senyores ...
Llavors cal ser gran per estar enamorat ...

Otger Cataló (CONTES DE HISTORIA CATALUNYA)

2010-03-12T12:19:00.000+01:00

La Júlia té un estel - Eduard Jose (PREMI CONTE KURT 1999)

2010-03-10T08:48:00.001+01:00

a vegades falten paraules i per això hi ha contes.....

La Júlia té un secret que no pot explicar a ningú. La seva
mare ha marxat a treballar a un estel. A la nit mira per la
finestra i veu l’estel on ara viu la seva mare.

Conte que pot ajudar als infants a entendre la separació o la pèrdua d'un ésser proper. Explicat amb una sensible tendresa, aborda el tema des d'un punt de vista diferent. La mare, que ha de morir, fa creure a la seva filla que marxa a treballar a un estel i que justament això serà un secret entre elles i que cada nit es podran comunicar. Quan la Júlia tingui sis anys, podrà fer extensiu el secret al seu pare i ell li acabarà d'explicar tot.
(http://www.xtec.es/cgi/mediateca_crp?NU=MP023714)

Origens de la cançó El Gegant del Pi (en Dragui)

2010-03-01T08:08:00.000+01:00

EL GEGANT EGOISTA -- Una mà de contes

2010-02-28T18:04:00.000+01:00

http://www.unamadecontes.cat/

THE DOT - Peter H. Reynolds

2010-02-20T15:04:00.007+01:00

M’agradaria recomenar-vos un autor i uns dels seus contes. Es tracta de Peter H. Reynolds; és un llibre amb il·lustracions senzilles, però el més interessant és el fons: l'art i els nens.

EL PUNT! de Peter H. Reynolds

La classe d'art s'ha acabat, però la Vashti continua enganxada a la cadira davant del paper en blanc. La seva professora l'anima a dibuixar quelcom, el que sigui! Però la Vashti no pot dibuixar. Ella no és cap artista! Per demostrar-li-ho, clava el llapis al paper, molt enfadada. "Ja està", li diu. El que la Vashti no sap és que aquell petit punt serà el començament d'un

viatge interior ple de sorpreses, que l'ajudarà a descobrir l'artista que duu a dins. El Punt és una preciosa faula sobre l'esperit creatiu que tenim tots al nostre interior. Peter H. Reynolds ens fa una empenteta a tots aquells que tossudament ens entestem que no sabem o podem expressar-nos artísticament, i ens anima a tots a "fer la nostra marca".

La camisa de l'home feliç - Lev Tolstoi

2010-02-17T21:04:00.004+01:00

A les llunyanes terres del nord, fa molt de temps, va viure un tsar que va emmalaltir greument. Va reunir els millors metges de tot l'imperi, que li van aplicar tots els remeis que coneixien, i altres nous que van inventar sobre la marxa, però, lluny de millorar, l'estat del Tsar semblava cada vegada pitjor.
Li van fer prendre banys calents i freds, va ingerir xarops d'eucaliptus, menta i plantes exòtiques portades en caravanes de llunyans països. Li van aplicar ungüents i bàlsams amb els ingredients més insòlits, però la salut del Tsar no millorava. Tan desesperat estava l'home que va prometre la meitat del que posseïa a qui fos capaç de curar-lo.

L'anunci es va propagar ràpidament, ja que les pertinences del governant eren quantioses, i van arribar metges, mags i curanderos d'arreu del globus per intentar tornar la salut al Tsar. No obstant això, va ser un trobador que va pronunciar:

- Jo sé el remei: l'única medicina per als vostres mals, Senyor. Només cal buscar un home feliç: vestir la seva camisa és la cura a la vostra malaltia.

Van partir emissaris del tsar cap a tots els confins de la terra, però trobar un home feliç no era tasca fàcil: aquell que tenia salut trobava a faltar els diners; qui el posseïa, mancava d'amor. I qui el tenia es queixava dels fills.

Mas, una tarda, els soldats del Tsar van passar al costat d'una petita barraca en la qual un home descansava assegut vora el foc de la xemeneia:

- Que bella és la vida! Amb el treball realitzat, una salut de ferro i afectuosos amics i familiars, què més podria demanar?

A l'assabentar a palau de que per fi haurien trobat un home feliç, es va estendre l'alegria. El fill gran de Tsar va ordenar immediatament:

- Porteu prestament la camisa d'aquest home! ¡Oferiu a canvi el que demani!

Enmig d'una gran algaravia, van començar els preparatius per celebrar la imminent recuperació del governant.

Gran era la impaciència de la gent per veure tornar als emissaris amb la camisa que curaria al seu governant, però, quan per fi van arribar, portaven les mans buides:

- On és la camisa de l'home feliç? És necessari que la vista meu pare!

- Senyor -van contestar apenats els missatgers. - L'HOME FELIÇ NO TÉ CAMISA.

Aliens love underpants - Claire Freedman

2010-02-14T08:53:00.000+01:00

"Aliens love underpants, in every shape and size, But there are no underpants in space, so here's a big surprise..." You probably thought aliens came down to Earth with a view to taking over the planet - but, no, they simply want to steal your pants! This zany, hilarious tale, delightfully brought to life by Ben Cort's vibrant illustrations, is sure to enchant and amuse the whole family. With a madcap, rhyming text, perfect for joining in, this story is fantastically fresh and funny - you'll laugh your pants off!

Aliens love underpants

21/05/2009

Just how did underwear and creatures from outer space make for a modern children's classic?

Doug Johnstone

What’s the most important thing that goes towards making a successful and popular picture book for children? It has to be fun for both the kids and the grown-ups, of course, and it’s vital that there’s a great story and some cracking illustrations. But what’s most important, it seems, is that it contains lots of pants. Just ask Claire Freedman, author of the hugely successful Aliens Love Underpants.

“Maybe it’s the combination of underpants and aliens,” she laughs. “After all, that’s two of the things that children love the most.” Ben Cort, the book’s illustrator, agrees. “Pants must be a big part of it,” he says. “I think it’s just a lot of fun, there’s not any great message, it’s just a fun, knockabout story. It’s not trying to make any great point. It’s a silly idea, and the pants help hugely in that respect.”

For those without toddlers, it’s worth pointing out that Aliens Love Underpants and predecessor Dinosaurs Love Underpants have been a phenomenal success. Alongside books such as The Gruffalo, the underpants series has already become a modern classic, selling more than half a million copies over the last two years.

The series has won the Richard & Judy Children’s Book Club Award, going on to become the top-selling picture books of 2008. Dinosaurs Love Underpants was also shortlisted in the British Book Awards (Nibbies) for children’s book of the year.

All of which has come as something of a shock to its creators. “I didn’t expect it would be so successful, so I’ve been blown away,” says Freedman. “In fact, when I wrote the first one I thought it was unpublishable, actually. I thought it was funny but a little over the top.

“Sometimes you hit on that magic formula and it works and I really don’t know how or why, I wish I did because then I would write bestsellers all the time.”

The pair have just published a third book, Aliens in Underpants Save the World. Did its creators feel any pressure, given they now have a massive young readership; one that’s not exactly known for tact and diplomacy?

“My little boy is my best critic when I’m working,” says Cort. “He’ll just say exactly what he thinks. But that aside, I try to switch off from pressure. You can’t get too self-conscious about why you’re doing it. If you try to second guess what the kids are going to like, you’ll miss the point.”

“I suppose there is a bit of pressure,” adds Freedman, “but I just enjoy the fact that children enjoy reading our books. It doesn’t matter what books you write in a way, any books are good for children.”

Like most creative industries, publishing is going through a hard time, but with the help of the likes of Freedman and Cort, children’s books are as popular as ever. “Parents are always going to buy books for babies and young children, because it’s an educational tool as well as fun,” says Freedman. “I don’t think you can substitute books with young children, like with eBooks or computers or whatever.

“It’s not the same, they like turning the pages. Children’s books are probably the last form of entertainment you’d cut down on in hard times.”

ho podeu traduir a: http://www.google.es/language_tools?hl=es

LA GRAN CURSA --- Una mà de contes

2010-02-08T17:57:00.000+01:00

POMPERIPOSSA I EL SEU GRAN NAS - Lena Mansson ( Suècia)

2010-02-03T23:46:00.000+01:00

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una bruixa molt vella que es deia Pomperipossa. No és un nom molt maco però, malgrat tot, és més maco que ella mateixa.
Podeu imaginar-vos com era?

Tenia dos ulls vermells i petits i una boca grossa amb només tres dents. A les mans tenia un munt de berrugues i a l'esquena tenia una gran gepa. També mastegava tabac, a l'igual que un home; era molt fastigosa.
Ella vivia sola en una caseta al mig del bosc; la seva caseta estava feta de xoriços, pernils, i, en comptes de maons hi havia bombons.

Ningú no s'atrevia a acostar-s'hi, ni tan sols un troll, perquè era molt dolenta. Cada cop que algú s'hi acostava el convertia en una taula, en un pissarrí o en una altra cosa. Era una bruixa molt perillosa. La seva pena més gran era que cada cop que encantava a algú, el seu nas creixia una mica més. Això era un càstig!

En el mateix bosc on vivia Pomperipossa també hi vivia un rei i aquest tenia dos fills: un príncep que s'anomenava Pep i una princesa que es deia Pepa.
Un dia van passejar amb el seu servent, que era tan formal, tan formal, que només sabia dir "Ah" o "Oh".
- Volem anar al bosc -, digué el príncep Pep.
- Ah! -digué el servent, i els va acompanyar.

Després d'una estona van arribar a un pantà i el servent va mullar els seus peus perquè portava sabates de seda.
- Oh! -va dir, i va tornar corrents al castell per posar-se unes botes.
Però abans de marxar es va posar el dit al nas i digué:
- Ba!
Això significava: "espereu aquí, príncep Pep i princesa Pepa, fins que jo torni amb les meves grans botes ben posades".

Però, és clar, això no ho podien entendre els fills del rei, i així doncs van continuar el seu camí, allunyant-se cada cop més del castell.
Aquest bosc era el mateix on vivia Pomperipossa!

Tots els ocells van començar a piular:
- Piu, piu, no aneu allà, no hi aneu!
Però això el príncep Pep tampoc no ho podia entendre i li digué a la seva germana:
- Què et sembla si ens aventurem? És que, és tan avorrit estar-se a casa. Mira, jo tinc sis monedes, quantes en tens tu, princesa?
- Jo només en tinc una -va dir la princesa Pepa- però sé fregir pomes.
- Llavors quasi saps cuinar -digué el príncep Pep-, tu pots ser la meva serventa.

Així doncs van aventurar-se fins que van arribar a la caseta de Pomperipossa, que estava feta de xoriços, pernils i bombons.
- Anem a sopar -digué el príncep Pep, i va agafar un gran xoriço de la casa.

Llavors Pomperipossa va treure el seu nas enorme de la casa i els mirà.
- Entreu, entreu -va dir-. Jo sóc la vostra fada. Vaig a fer-vos uns creps amb melmelada.

El príncep Pep i la princesa Pepa la van creure i van entrar a la casa, encara que tenien molta por.
- Mmmmmm -digué Pomperipossa, i els mirà-. No he menjat ànecs fa molt de temps...

I en dir això va fer uns gestos màgics i, de sobte, el príncep Pep i la princesa Pepa van convertir-se en dos ànecs petits i blancs.
- Uiiii -digué Pomperipossa tot tocant-se el nas, perquè en el mateix instant que havia encantat el príncep Pep i la princesa Pepa en ànecs, el seu nas havia crescut una mica més.
- Això t'està bé per malvada!- digueren tots els ocells del bosc.
- Anem a buscar ajut -van dir tots els ocells. I van anar a buscar la cigonya perquè els aconsellés.

La cigonya és l'ocell més savi de tots els ocells perquè cada hivern va a Egipte per estudiar els jeroglífics de les piràmides.

- Ara anireu a nedar, ànecs meus -digué Pomperipossa. I els va conduir al llac amb el seu gran bastó.- Això és el que us mereixeu, i a més gaudiré molt quan us rosteixi en un gran foc aquesta nit.
- Hahaha! - van dir els nens-. No voleu dir ccc,creps amb melmelada?!?!

Perquè, com sabeu, els ànecs nomé poden menjar gripaus negres i herba mullada i això no es pot comparar amb les dolces confitures que mengen els reis.

Pomperipossa era a la vora del llac, recolzada en el seu nas, que ara era tan i tan llarg com les seves cames.
De sobte, va sentir un cruixir darrera seu i es girà. Era el servent que havia tornat del castell i després havia estat buscant els fills del rei desesperadament.
- Ah! -digué el servent quan va veure Pomperipossa- Ba! -digué tot traient la seva espasa per tallar el seu nas.

Però Pomperipossa el va convertir immediatament en un pardal.
- Piu, piu... -digué el pardal, tot saltant ...
- Hahaha -van queixar-se el príncep Pep i la princesa Pepa.
- Sí, sí!!! Queixeu-vos, queixeu-vos -va riure Pomperipossa molt contenta de si mateixa.
- No hi ha res que pugui trencar l'encanteri. Si no sentiu el crit més espantós que existeix; si sentiu aquest crit, tot el que jo he encantat tornarà a ser normal i jo em convertiré en una pedra. Però això espero que no arribi a passar fins d'aquí a molts milers d'anys -va dir Pomperipossa mentre mastegava un quilo de tabac de cop.
- Tan de bo que passi això -digueren tots els ocells.
- M'esteu posant tan furiosa que el meu nas comença a suar -digué Pomperipossa tot remullant el seu nas a l'aigua per refrescar-lo.

Però això mai no ho hagués fet si hagués sabut que en aquest llac hi vivia un cranc que no havia menjat res des de feia tres dies. Aquest cranc va pessigar el seu nassot i Pomperipossa va començar a cridar.
- Aaahh!!!

Però el cranc no va deixar de pessigar-la i Pomperipossa va cridar encara més fort. - Aaaaahhh!!!
- Això és el crit més espantós que mai no es pugui sentir -va dir la cigonya. I ella digué la veritat perquè els ocells mai no diuen mentides.
Aleshores es va trencar l'encanteri, és a dir, els dos ànecs es van convertir en el príncep Pep i la princesa Pepa, i el petit pardal es va convertir en el servent.
- Ah, Ba, Bé!! -digué el servent tot agafant les mans del príncep Pep i la princesa Pepa i van començar a córrer fins arribar al castell.
Allí els esperava el rei, que estava molt enfadat perquè havien trigat molt.
- Na! -digué el servent per calmar-lo... i llavors, el rei va entendre que havien estat encantats per Pomperipossa i que no hi havien pogut fer res.

Ell va quedar molt commogut i va donar al servent la distinció més bonica que existia, i als seus fills els va donar la poma del regne, la meitat a cada un. Pomperipossa es va convertir en una pedra...

Tu encara pots anar a veure-la si vas en aquest llac.
Un cop cada any i el mateix dia que es va convertir en pedra tot tornarà a ser com abans.
El cranc tornarà a aparèixer tot pessigant el nas de la Pomperipossa i ella cridarà tan fort que es produirà un eco a totes les muntanyes del voltant.
Però quin dia és?... Això només ho sé jo ... i no us ho diré pas!!!!

Titol original: Sagan om Pomperipossa med den långa näsan (1895)
av Falstaff, fakir

per llegir-lo en suec: http://12steg.blogspot.com/2009/05/sagan-om-pomperipossa.html

Vermell: dóna'm la vida

2010-01-20T08:45:00.000+01:00

El vermell, utilitzat en excés, pot generar estrès i nerviosisme. Els sentiments també són de color vermell, com també un cor vermell és el símbol de l'amor. El programa "Colors en sèrie" repassa llocs i objectes vermells.

El vermell de la sang que dóna la vida és el primer color que van distingir els primers humans, una sang que oferien als déus i que també servia per fertilitzar la terra. La poma d'Adam i Eva era vermella i també ho era l'infern on es castigava els condemnats a penes eternes.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan refèrencia al vermell en el seu nom: el Grand Canyon del Colorado, el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, el desert vermell de Jordània, la plaça Roja de Moscou, el riu Tinto o el planeta vermell, Mart.

El vermell també és el color de la revolució, els moviments obrers i el comunisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

La Fàbrica de l'or

2010-01-12T19:02:00.000+01:00

Fa molt de temps vivia en una aldea pròxima del riu Mekong un cert Nai Hi ha. Amava l'or més que a qualsevol altra cosa en el món. Nai Hi ha tenia una esposa i fills, però gastava tot el seu temps en el secret de fabricar l'or. Ben prompte va acabar de gastar el seus diners en experimentar com obtindre'l, a tal punt que no va ser capaç de mantindre la família.

L'esposa de Nai Hi ha no suportà més tal situació i va anar a lamentar-se amb son pare.
Este va fer cridar a Nai Hi ha. Amb veu suau, gentilment, li va dir:
-El meu volgut Nai Hi ha, fins hui jo no sabia que tu et dedicaves a les arts màgiques. Com saps, també des de moltíssim temps m'interessa el mateix. Vull confiar-te un secret meu: he aconseguit finalment com obtindre or.

Tot excitat i ple de curiositat Nai Hi ha li va pregar al seu sogre que li revelara aquell secret meravellós que era l'únic fi de la seua vida.

-Clar! – exclamà l'ancià al sogre – Però, em falta una cosa, més sóc un ancià per a procurar-me-la. Si, tu volgueres ajudar-me...
-Certament que t'ajudarè! -Va assegurar Nai Hi ha que ja se sentia l'amo de la fàbrica d'or. – dis-me només allò que he de fer.
-Bé! Jo estic disposat a desvelar-te el secret amb el pacte de que col·labores.

El que necessitem són tres quilos d'aquella pelussa que creix davall les fulles dels bananers. Atenció: les pelusses que prengueres d’aquelles fulles han de ser dels arbres de bananers que tu mateix plantes i cultives en els teus camps. Quan hages arreplegat prou pelussa, porta-me-la i junts farem l'or.

Nai Hi ha va quedar tan feliç que va córrer a sa casa i de seguida va anar a l'esposa a contar-li el pacte estipulat amb el sogre. Al dia seguent, la família estava compromesa a plantar arbres de bananers.

Amb el temps les plantes van créixer, i amb molta atenció Nai Hi ha hi treia de cada fulla la lleugera pelussa. Estava tan concentrat en el projecte que ni s'adonava que l'esposa i els fills arreplegaven els bananers i cada dia els portaven a vendre al mercat de l'aldea.
Després de 3 anys d'intens treball, Nai Hi ha havia arreplegat poc més de mig quilo de pelussa: un treball fatigós, més, ell no tenia un altre pensament sinó res més el de l'or que un dia, amb el pare de l'esposa hauria fabricat.

Finalment, després de 10 anys, Nai Hi ha havia aconseguit arreplegar 3 quilos de la blanca pelussa que li havia demanat el sogre. La va posar en un cistella i es la va portar a l'ancià.
- Bé! Veig que has seguit, al peu de la lletra, les instruccions i que has treballat amb compromís extraordinari – el va lloar el sogre.
-Ara no queda més que una cosa que fer: Obri per favor la porta allà en el fons.
Nai Hi ha es va precipitar cap a la porta i quedà paralitzat a la vista de tants trossos d'or que hi havia en la taula. Al voltant de la taula, estaven asseguts l'esposa i els fills de Nai Hi ha.
-Este és el que hem guanyat venent els nostres bons bananers en estos 10 anys- va dir amablement l'esposa de Nai Hi ha.
-Nai Ha, eres un home ric de veritat – li va congratular amb el rostre satisfet el sogre – ara torna a casa i contínua junt amb la teua esposa i fills cultivant bananers. En tots estos anys has aprés a transformar els bananers en or.

Ensenyança:
Si una persona creu en el seu treball i utilitza cadascuna de les seues capacitats en perseguir un fi, certament aconseguirà realitzar les seues aspiracions. No hem d'enganyar-nos pels fàcils èxits. Les empreses més importants no es realitzen amb somnis o sospirs, sinó amb la fatiga i la tenacitat.

PROCEDÈNCIA: L’ he trobat a www.ciudadseva.com, és un conte de Xina.

l'Àliga i l'escrabat (Faules d'Isop)

2010-01-07T19:32:00.004+01:00

i havia una llebre perseguida per una àliga i,

veient-se perduda va demanar ajuda a un escarabat,

suplicant-li que la salvés.

Li va demanar l'escarabat a l'àliga que perdonés

a la seva amiga, però l'àliga,

menyspreant la insignificància de l'escarabat,

va devorar la llebre davant seu.

Des d'aleshores, buscant venjança,

l'escarabat observava els llocs on l'àliga posava els ous,

i els feia rodar, els tirava a terra.

Veient-se l'àliga que la feien fora allà on anés,

va recórrer a Zeus demanant-li un

lloc segur per a deixar els seus ous.

Li va oferir Zeus posar-los a la seva falda,

però l'escarabat, veient la tàctica per escapolir-se'n,

va fer una bola de fang, va volar i la va deixar caure sobre la falda de Zeus.

Es va aixecar aleshores Zeus per treure's de sobre aquella brutícia i

va llençar per terra els ous sense adonar-se'n.

Per això, des d'aleshores, les àligues no posen ous

a l'época en que surten a volar els escarabats.

"Mai menyspreïs el que sembla insignificant,
doncs no hi ha ésser tan dèbil que no pugui atrapar-te."

LES JOGUINES

2009-12-24T09:12:00.004+01:00

Les joguines molt cansades,

estan tipes de voltar;

dins el sac totes plegades

s'han posat a rondinar.

Al rei negre li demanen

que les deixi en un balcó;

-"Ho faré, diu el rei negre,

i com més a prop millor".

-"Si el rei ros no ens ho complica,

si el rei blanc dóna permís,

ara pujo de seguida

al balcó d'un cinquè pis".

Quan el sol ja despuntava,

vaig alçar-me del meu llit;

- Quina sort, quantes joguines

m'han deixat aquesta nit!

(Ll: F. Bofill, A. Puig, F. Serrat. M: A .Daban)

BONES FESTES I BON ANY NOU 2010

BENET DE MONTGARRAN O EL NAIXEMENT DE LES ARDENES - Olivier Hecquet (Bèlgica)

2009-11-23T08:18:00.000+01:00

emps era temps, Benet de Montgarran regnava a les terres de Namur, el castell del qual, encastat dins la roca d'un alt turó, dominava des de les torres tota la dàrsena de la Meuse.

Llavors les Ardenes encara no existien; vet aquí que aquesta història parlarà del seu naixement.

Benet de Montgarran tenia les terres més belles del país, els boscos farcits de caça i, per la seva bondat natural, mai no va abusar del seu dret senyorial damunt les gents de les seves terres. Era estimat pels serfs i pels pagesos, fins i tot, es podria assegurar que en trenta milles a la rodona no hi havia cap país més pròsper i plàcid, on s'organitzaven festes i torneigs, i sempre la cervesa hi corria a dojo.

No cal dir que va tardar poc a sorgir l'enveja dels senyors veïns envers Benet i les meravelles del seu país. Les seves collites eren menys riques i la seva caça menys abundant de bestiar i volateria. Malgrat tot, estaven massa ocupats a guerrejar entre ells i preferien deixar Benet en pau.

Hi havia un altre personatge que estava força descontent de la joia que envoltava Benet i el seu poble. Aquest, mestre dels maleficis, fort com cent homes i alt com una muntanya, ple de tanta maldat com el Senyor de bondat, era el diable.

Després d'una llarga nit de deu anys, el diable va sortir de les tenebres i des d'una gruta va contemplar la terra. Per arreu les gents es barallaven, es mataven, cremaven les cases i les collites es perdien. El diable estava tranquil, l'home feia el mal sense la seva ajuda, era hora de tornar a dormir.

De sobte, la seva mirada va topar amb la dàrsena de la Meuse, i les belles terres i el castell de Benoit, que dibuixava les seves torres al cel. Va veure les gents dansar i gaudir, i les collites que creixien impacientment als camps.

Des d'aquell moment, realment enfadat, gairebé embogit, va proposar-se acabar amb tot allò que havia vist. Va enviar-hi bruixots, dimonis, llops ferotges i totes aquelles bèsties dolentes i diabòliques que va trobar per envair i destruir les terres de Benet. Segur de la seva victòria es tornà a atrinxerar, més calmat, dins les tenebres.

Els bruixots llançaren maleficis damunt les collites, els llops sovintejaren els llogarets, les bèsties ferotges devoraren els nens dels pagesos, els dimonis van inundar el país amb tempestes i després el van castigar amb dies de sequera fins que tan sols hi va quedar la por, la fam i la desolació.

Benet de Montgarran veia declinar, poc a poc, la prosperitat del seu país; la gent se sentia trista i sense joia i les terres esdevenien cada cop més pobres. És en aquell moment quan decideix organitzar batudes al bosc per caçar les bèsties ferotges, atrapar els bruixots i cremar els seus caus, i ajudat per màgics bons, amb els seus poders, va aconseguir fer fugir els dimonis i les bèsties malfactores.

Aviat van desaparèixer del país totes les plagues, i de mica en mica, van tornar la tranquil·litat i la joia perdudes.

Dos anys després el diable es va despertar per contemplar la seva obra destructiva damunt el domini de Benet. La seva sorpresa va ser gran en tornar a veure un poble feliç, amb granges farcides de riques collites i el castell de Benet que continuava imponent dominant la plana. Traient fum pels queixals i més decidit que mai a acabar amb aquell petit paradís, va imaginar una nova estratègia per fer que d'una vegada i per sempre hi regnés el mal.

Una nit, es va esmunyir hàbilment dins els somnis d'un senyor veí de Benet i li suggerí conquerir aquelles belles terres.

Enlluernat per aquella brillant idea i per la victòria que el diable li havia fet somniar, el senyor muntà un gran exèrcit decidit a envair les terres veïnes.

Aviat van arribar a les portes d'aquell fantàstic territori els soldats i el seu senyor. Benet, en veure-ho, va fer venir tot el poble per refugiar-lo als soterranis i grutes amagades dins el turó on s'enlairava el seu castell. Tothom hi anava carregat de blat i d'animals per poder subsistir un segle sencer.

Un cop dins d'aquelles terres, el senyor enemic va trobar totes les cases buides, els pagesos havien desaparegut i el silenci, trencat pel lleu murmuri del vent, era l'únic habitant del poble. En adonar-se de la situació, va optar per anar directament al castell i allà va dirigir les seves tropes.

Però Benet estava protegit per la Meuse, aquell turó alt i escarpat. El castell no tenia cap més accés que el pont llevadís, completament aixecat. Així, malgrat els esforços i totes les seves armes, el senyor enemic no va poder entrar mai al castell per envair-lo. Aleshores va decidir assetjar-lo i va instal·lar el seu campament al voltant del turó. El que ell no sospitava és que Benet estava sobrat de provisions i sis mesos més tard encara no s'havia rendit.

Avorrit de la situació, Benet va enviar un home a l' exterior amb una missió: fer-se passar per un servent del senyor assetjador i, mostrant-li un gran neguit i una forta inquietud, donant-li un missatge urgent: estaven atacant les seves terres! Havia de tornar-hi el més ràpidament possible.

Tal dit, tal fet. En tres dies, el senyor, patint per la integritat del seu castell, va aixecar el setge i el campament i va abandonar el país de Benet de Montgarran.

Quan va arribar a casa seva es va adonar de la jugada d'en Benet, però no va tenir esma de tornar-lo a atacar.

Les terres de Namur van retrobar la pau, les granges sobreeixien de bones collites i la gent no parava de festejar-ho.

Dos anys després, el diable sortí de la seva llarga nit i de les profunditats de la terra per veure si definitivament regnava la desgràcia a les terres de Benet. Però encara va veure un poble feliç.

Aquest cop, realment fora de si, va decidir destruir aquell paradís amb les seves pròpies mans. Va anar a cercar una roca immensa dels fons del mar, que era dues vegades més alta que ell. Se la va carregar a l'esquena i va partir cap a les terres de Namur. Va caminar dos dies i dues nits amb el farcell al cim, va travessar Europa, de Portugal fins a França, i aviat va arribar al país de Benet.

Aquest, avisat per un màgic que el diable venia decidit a destruir el seu castell i el seu país, va buscar amb astúcia la solució per evitar aquell desastre. A la fi la va trobar: va acumular totes les sabates més velles i destrossades de les soles que va poder aconseguir del seu poble i vestit amb parracs, com si d'un pobre viatger es tractés, va anar a la recerca del diable.

Va caminar llargues hores fins que el va trobar, sufocat, mort de fatiga i amb els peus enfonsats sota la gran roca.

Com va poder va demanar a Benet, prenent-lo per un simple viatger:

- Queden molt lluny les terres de Benet de Montgarran?

- No es pot imaginar quant! Va dir aclaparat en Benet. Mireu, jo vinc d'allà i ja he gastat totes aquestes sabates!

El diable va quedar abatut. Va renunciar al seu projecte destructor per tornar a la profunditat de les tenebres, deixant allà la pedra immensa, que va rodar per terra fent un gran soroll.
Després d'aquell dia, Benet de Montgarran no va haver de patir pels atacs de ningú i va viure en pau a les seves terres. Pel que fa a la roca que havia de destruir el seu domini, encara avui dia resta allí, on han crescut boscos espessos. Són els que ara es coneixen com els boscos de les Ardenes.

LA CASTANYERA

2009-10-30T10:58:00.003+01:00

Una vegada hi havia una velleta que vivia en una casa del bosc.

ERA LA CASTANYERA - portava sempre una faldilla molt llarga que li arribava fins als peus, un mocador al cap i un cistell a la mà.

Quan arriba el temps de la tardor,la castanyera, va pel bosc a collir castanyes.

sabeu que li va passar un dia?

va arribar al bosc, va veure castanyes per tot arreu i va dir:

- oh! quantes castanyes!!! que estic contenta!

i es posa a collir castanyes. i vinga collir castanyes!

castanya ... al cistell!

Quan la castanyera va tenir el cistell ben ple de castanyes, se'n va anar al poble on tenia la seva paradeta. Va encendre el foc de la torradora per poder torrar les castanyes.

Va agafar les castanyes del cistell i...

ah!!! i les castanyes? on són?

El cistell era ben buit. totes, totes havien fugit. la castanyera es va esverar.

va començar a buscar les castanyes per tot arreu i cridava ...

castanyes, on sou?

Ningú no contestava, les castanyes no hi eren.

Es va posar a ploure i entre les gotes que rebotíen a terra, la castanyera va veure, tot d'una una castanya que caminava.

- com pot ser?

les castanyes no caminen pas!

oh! i una altra castanya que també camina!

però, si tenen banyes i tot!

què he fet! he collit cargols i no pas castanyes!

Hi havia cargols per tot arreu: al terra del carrer ... a la paret ...

- hauré d'anar al bosc un altre cop! ja cal que corri ...

quan la castanyera va arribar al bosc, va dir:

- per no equivocar-me cantaré la cançó del "cargol treu banya" i si són castanyes, no trauran les banyes.

quan va acabar de cantar la cançó va mirar les castanyes i va dir:

- no traieu les banyes? doncs, sou les castanyes!!!

aquesta vegada l'he encertada!!!!

i se'n torna cap a la seva paradeta.

i les va començar a torrar, i molt contenta

castanyes!

castanyes ben torrades,

calentes i fumades!

Tota la mainada, quan la van sentir cantar, corrents hi van anar.

Les mentides de l'Aranya - contes de la Costa d'Ivori

2009-10-07T23:35:00.000+02:00

Fa molt de temps, el rei tenia una filla que es deia Hama, i per provar el nivell d'intel·ligència i civilització de la seva societat, i també per trobar-li un marit que fos prou intel·ligent i noble, va fer saber al poble que donaria la mà de la seva filla a aquell que endevinés el seu nom.

L'Aranya, de posició humil, va enginyar-se un estratagema per poder accedir a la cort del rei. Va anar a la selva i va buscar plomes d'ocell, branques i fulles i es va construir unes ales per poder volar.
Volant, va entrar a palau i es va posar en una branca de l'Arbre de paraules que es troba al bell mig del pati de palau. L'esposa del Rei, que en aquell moment passejava pel pati, va veure aquell ocell tan estrany i va cridar la seva filla:

- Hama, Hama!, Corre, surt! Mira quin ocell més estrany que hi ha en aquesta branca de l'Arbre de les Paraules!

- On! On és? -va preguntar la filla mentre sortia de la seva cambra. En sentir això, l'Aranya va aixecar el vol.

Ja sabia què volia. Ara podria casar-se amb la filla del Rei i entrar a formar part de la reialesa.
Arribant al poble, l'Aranya va agafar el seu tam-tam, va reunir uns quants joves i tocant amb força i bon ritme varen anar en comitiva fins al palau reial cantant tan fort com podia el nom de la filla del Rei.
Com que el Rei havia donant la seva paraula, va haver de consentir el casament de la seva filla amb l'Aranya i es varen celebrar les noces. La festa va durar una setmana i els balls i les cançons no varen parar en tot el temps.
Un cop casats, l'Aranya i la seva esposa varen anar a viure a la seva casa conjugal, i al cap de nou mesos varen tenir el primer fill.

El temps va anar passant i el fill anava creixent.
Un capvespre l'Aranya estava assegut al portal de casa i el seu fill jugava amb unes pedretes prop del seu pare. De sobte, l'Aranya va començar a cantar una cançó que revelava el secret de la seva trampa per descobrir el nom de la seva esposa, i el fill, que ho va sentir, va anar a explicar-ho a la seva mare.
La filla del Rei es va enfadar molt.

- Així que vas utilitzar una trampa vulgar per saber el meu nom! -va dir-li la seva esposa- no ens mereixes ni a mi ni al meu fill. Agafo tot seguit les meves coses i me'n torno a casa del meu pare!

Dit això, la dona va anar a la cambra a recollir les seves coses. Un cop les va tenir preparades; aleshores, va deixar el farcell a terra i va anar a la cambra del seu fill, l'Aranya va entrar a la cambra de la seva dona i, d'amagat, va ficar-li uns quants ous dins del farcell.

Quan ho va tenir tot preparat va agafar el seu fill de la mà i els dos farcells i, sense esperar més, va anar a casa del seu pare. L'Aranya els va acompanyar, i quan van arribar davant del Rei, abans que la dona pogués dir res, l'Aranya va dir:

- Pare i Rei meu, la teva filla em desobeeix! Jo crio pollastres i ella em roba els ous i els trenca, i jo em quedo sense pollets per poder honrar els avanpassats.

- Això no és cert!- va replicar Hama enfadada.

- No sóc pas jo qui diu mentides -va dir l'Aranya amb un somriure irònic-sinò digues-li que t'ensenyi el farcell.
El rei, en veure els ous trencats dins el farcell de la filla, es va enfadar molt amb ella i li va dir:

- Filla, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que, agafa les teves coses i torna amb ell cap a casa.

Al cap de pocs dies l'Aranya va tornar a cantar la cançó en un moment en què tant Hama com el seu fill la podien sentir.

Hama, enfadada, sense dir ni paraula al seu marit, va preparar el farcell amb les seves coses; però mentre preparava el del seu fill, l'Aranya va anar corrents al camp i va collir nyams i, d'amagat, els va ficar dins el farcell de la seva dona. Quan Hama i el seu fill varen marxar cap a casa del seu pare, l'Aranya també els va acompanyar, i igual que l'altra vegada, abans que Hama pogués dir res al seu pare, l'Aranya va parlar:

- Pare i Rei meu, la teva filla Hama sempre es queixa que no li dono prou menjar i, tot i que és abundant i variat el que disposa per cuinar, ella, insatisfeta, cull els nyams abans de madurar. Jo li he dit que això no està bé, però ella, en comptes de reconèixer-ho i obeir-me, s'ha enfadat i aquí ens tens.
Llavors l'Aranya va agafar el farcell de la seva esposa i en va treure els nyams verds que hi havia ficat, i els va mostrar al rei.

El rei, un cop més, va reprovar la seva filla i li va dir:
- Hama, t'has comportat malament, no tens motiu per deixar el teu marit, així que agafa de nou les teves coses i torna amb ell cap a casa.
Al cap de pocs dies, l'Aranya ja tornava a cantar la seva trampa davant de Hama i el seu fill, i una vegada més, Hama va fer els farcells per marxar de casa.
Com les altres vegades, quan van ser davant del rei, l'Aranya va parlar abans que Hama pogués dir res:

-He donat a la teva filla molts atuells de cuina i ella els ha anat trencant tots per manca de cura. Avui s'ha queixat que ja no li quedaven cassoles i jo li he dit que havia de parar compte de no trencar-les, i ella s'ha enfadat tant que ha agafat tots els meus objectes de valor i aquí ens tens. Si no em creus digues a la teva filla que et mostri el seu farcell.

- Això és tot mentida! -va dir Hama abans que el seu pare digues res- L'Aranya, el meu marit, és un veritable mentider. Ell és qui cada vegada ha anat ficant dins el farcell primer els ous i després els nyams verds, per tal de fer-me quedar com una mentidera al teu davant, però aquesta vegada, abans de sortir de la cambra he mirat dins el farcell i n'he tret tots els objectes de valor que ell hi havia ficat per enganyar-te.

L'Aranya, en sentir això, es va escapar corrents per tal de no fer el ridícul en descobrir-se les seves mentides.
El rei, en veure-ho, va accedir que Hama i el seu fill es quedessin amb ell.
L'Aranya no sabia que mai res es pot fonamentar sobre una mentida, perquè tard o d'hora surt a la llum i tot s'ensorra.

Blancaneu i els 7 nans

2009-09-23T13:55:00.002+02:00

Hi havia una vegada una nena molt bonica, una petita princesa que tenia la cara blanca com la neu, els llavis vermells com la sang i el cabell negre com la nit. El seu nom era Blancaneus.

Cada dia era més bonica, i la gelosia de la seva madrastra cada dia era més gran. Va arribar un dia que no va poder aguantar més i va ordenar a un servent que la portés al bosc i allí la matés. Però el servent era compassiu i al ser al bell mig del bosc li va dir a la Blancaneus que fugís i s´amagués.

La princesa va córrer, va córrer molt fins que no podia més i ja és feia de nit, tot d una va trobar una caseta

En aquella casa tot era molt petit, però molt bonic i net. Prop de la llar de foc hi havia una taula parada amb set plats molt petits i set tasses petites. A l´altra punta de l´estança hi havia set llits petits , un al costat de l´altre.

Al cap d´una estona van arribar els habitants de la caseta. Eren set nans que cada dia sortien a treballar a les mines d´or al cor de les muntanyes.

-Oh! quina nena més bonica! van dir molt sorpresos. Com deu haver arribat fins aquí?.

S´hi van acostar per admirar-la però amb molt de compte però ella es va despertar i es va espantar al veure que set nans l´envoltaven. Ells la van tranquil·litzar i aleshores ella els va explicar la seva trista història.

-Si vols cuinar, cosir i netejar per nosaltres- li van dir els nans- et pots quedar aquí i tindrem cura de tu per sempre.

Blancaneus va acceptar contenta. Cada matí sortia a la porta per acomiadar els nans que anaven a treballar.

Ells l´advertien:

-Vés molt amb compte. La teva madrastra pot descobrir algun dia que vius aquí i et pot voler fer mal.

La madrastra, que a més era una bruixa tenia un mirall màgic per a preguntar-li si hi havia alguna dona més bella que ella i un dia el mirall li va dir que la Blancaneus era la més bonica i que vivia a la casa dels nans del bosc.

Es va enfurismar tant que va decidir matar-la ella mateixa. Es va disfressar de velleta, i amb un cistell de pomes enverinades va creuar les set muntanyes i va arribar a la caseta dels nans.

Blancaneus, que sentia una gran soledat durant tot el dia, va pensar que aquella velleta no podia ser perillosa. La va convidar a entrar i va acceptar la poma que li oferia. Però amb la primera mossegada, Blancaneus va caure a terra com si fos morta.

Aquella nit, quan els set nans van arribar, la van trobar que no respirava, ni es movia. Van plorar amargament perquè se l´estimaven molt. Van vetllar el seu cos durant tres dies i continuava amb tota la seva bellesa, la cara blanca com la neu , el llavis vermells com la sant i els cabells negres com la nit. No es van veure en cor d´enterrar-la. La van ficar dins un taüt de vidre i la van dur al cim d´una muntanya propera i cada dia anaven a vetllar-la.

Un dia un príncep, que passejava amb el seu cavall blanc la va veure i es va fer explicar tota la historia. Es va enamorar de la Blancaneus i va convèncer als nans que li deixessin emportar el seu cos al palau on volia adorar-la per sempre. Però quan van moure la caixa es van entrebancar i el tros de poma que la Blancaneus s´havia empassat es va despendre de la seva gola i es va despertar del llarg son.

Hi va haver un esclat d´alegria, els nans es van posar a saltar i a ballar mentre la Blancaneus se n´anava amb el príncep per a casar-s´hi.

THE MANDARIN DUCKS (a tale from Japan)

2009-09-21T08:34:00.000+02:00

Once upon a time, a samurai lived in the king's court in Yokohama. He served as the king's most trusted aide. The samurai had lost an eye in battle, and ever since that time he had been unable to join his fellow warriors. His spirit longed for the great adventures he had once known, and for the wild world outside the palace walls. He sometimes dreamed so vividly of the world beyond that he wondered what was more real -- his dreams or his life in the palace.

The samurai's greatest pleasures were his walks through the forest, the sound of flowing streams, the scent of lotus blossoms and wisteria, and the sight of creatures moving freely just as once he had.

One day the king called the samurai to his chambers to show off his latest treasure. When the samurai saw the bamboo cage, he felt his heart sink. There, locked in the cage, stood a handsome mandarin drake with his magnificent plumage, his crested head and scarlet beak. "Beautiful, isn't he?" exclaimed the king. "My hunters captured him for me."

The samurai looked into the drake's dark eyes. "Sire," said the samurai to the king, "you must not keep him. He is meant to live free."

The king frowned. "Who cares?" he said. "I wish to own him, and whatever the king wishes, the king shall have."

The samurai looked outside, beyond the palace gates. There, at the edge of the stream, he spied a mandarin duck less colorful than the drake. The samurai realized that this creature with feathers the color of soft wood was the drake's partner. She was mourning her beloved.

"The drake's mate needs him," the samurai argued, "and he needs his freedom."

The king flew into a rage. "You dare to question your king?" he cried. "Go away from my sight until you understand the drake is mine."

All that day the samurai mourned for the mandarin drake, and when he slept he dreamed of the creature flying away. If anyone understood how the poor caged creature felt, it was the samurai, trapped as surely as the drake.

That night, when everyone else was asleep, one of the maids crept into the room where the king had left the cage. Spying the captive bird, she too felt her heart break, for she also longed for freedom.

She opened the door to the cage, and the drake looked into her eyes.

"Go now," she whispered, and she moved to a window and opened it. When she looked outside, she saw the drake's mate framed in the waning moonlight.

A moment later both mandarins flew away.

The next morning, the king discovered his newest treasure was gone, and he sent his guards to seize the
samurai.

"You," said the king to the startled warrior standing before him, "you stole my drake."

The samurai bowed. "It seems my dream has come true," he said. "I stand before you, guilty of freeing the drake."

"I sentence you to death by drowning," the king commanded.

Hearing this, the maid could not keep quiet. "Sire," she said, stepping forward, "it is I who freed the drake. I am guilty, not the samurai."

Now the king's fury exploded. "You too shall die, then. You both are guilty!" he roared, and the guards led the samurai and the maid to the dungeon. Tying their arms behind their backs, the guards departed. "Tomorrow at dawn you will die," they told the prisoners.

But hours later an odd thing happened. As the king sat down to feast, two richly dressed messengers appeared at the palace gates. "We come from the Emperor of Kyoto," they told the guards. "We have been sent to tell the king that all prisoners sentenced to death must be sent to the emperor's court."

The king knew he must obey the emperor's wishes, but in his fury he wanted to find some way to punish the samurai and the maid. "You will go to the court," he told them, "and face your death at the emperor's hand. But you must walk there, unguarded, in the night."

With that he sent the poor maid and the samurai, their hands and arms bound, into the dark forest. He refused to send protection from the forest beasts. "And you shall have no food or water," he said.

The two began to walk into the inky darkness, the maid trembling, the samurai despairing that he could not protect them. "We shall surely die here if not in the emperor's palace," the maid said tearfully, but they walked on, and as they did, they told each other of their dreams of freedom, of the wonders of the world the samurai had so long missed and the maid had so longed to see.

Suddenly they heard flapping wings high above them, and they smelled a sweetness in the air and felt a soft breeze caress their skin. "Who is there?" the samurai called, but the only answer he received was another flapping of wings. In the next moment, the ropes fell from his arms. He turned to the maid and untied the ropes that bound her. Now, to their amazement, they saw that they had safely reached the edge of the forest, and the sun was beginning to rise.

"We are free," the astonished maid said, and so they were. And there, on the edge of the forest, the maid and the samurai built themselves a house, where they lived to a ripe old age, surrounded by their many children. But they never forgot to be thankful for the gift of the mandarin drake, the same gift they had given to him: a loving partner and blessed freedom.

EL MAG DE LES PORS

2009-09-02T09:56:00.000+02:00

Hi havia una vegada, una sola vegada, en un dels països del nostre món, un home a qui tothom deia el Mag de les Pors.

El que cal saber, abans de contar més, és que totes les dones, tots els homes i tots els xiquets d’este país estaven habitats de pors innombrables.

Pors molt antigues, vingudes del fons de la humanitat, quan els homes no coneixien encara el riure, l’abandó, la confiança i l’amor.

Pors més recents, nascudes en la infantesa de cadascú, quan allò incomprensible de la realitat es topa contra la innocència d’una mirada, l’estranyesa d’una paraula, l’admiració d’un gest o l’esgotament d’un somriure.

El que és segur és que tots, tan prompte com sentien parlar del Mag de les Pors, no dubtaven a emprendre un llarg viatge per a trobar-se amb ell perquè esperaven així poder fer desaparéixer, suprimir les pors que ell o ella portaven dins del cos, dins del cap.

No sabia ningú com es produïa la trobada. Hi havia entre els qui tornaven del viatge molt de pudor a compartir el que havien viscut. El fet cert era que el viatge de tornada era sempre més llarg que el d’anada.

Un dia, un xiquet va revelar el secret del Mag de les Pors. Però el que va dir va semblar tan simple que no el va creure ningú.

«Va venir cap a mi –contava– em va agafar les dos mans entre les seues i em va xiuxiuejar: ‘Darrere de cada por hi ha un desig. Hi ha sempre un desig davall de cada por, per molt menuda o terrorífica que puga ser! Sempre hi ha un desig, has de saber-ho.’

«Tenia la boca molt prop de la meua orella i feia olor de pa d’espècies –confirmà el xiquet, cosa que féu riure els qui l’escoltaven–. Em va dir també: ‘Passem la vida amagant els nostres desitjos, és per això que hi ha tantes pors al món. El meu treball, el meu únic secret, és concedir a cadascú que s’atrevisca a buscar, que s’atrevisca a escoltar i que s’atrevisca a respectar el desig que hi ha davall de cadascuna de les seues pors.’»

El xiquet, contant tot açò, sentia que no el creien. I es va posar a dubtar de nou dels seus propis desitjos. No va ser sinó uns anys més tard quan trobà la llibertat d’escoltar-los i d’acceptar-los en ell.

Tanmateix, un dia un home va decidir posar en qüestió el Mag de les Pors. Sí, volia fer-lo fracassar. Va fer el viatge, s’hi va presentar amb una por que va enunciar així: «Tinc por dels meus desitjos!»
El Mag de les Pors li preguntà: «Pots dir-me el desig més aterridor que hi ha en tu?»
–Tinc el desig de no morir mai! –murmurà l’home.
–En efecte, és un desig terrible i fantàstic, eixe que tu tens. –Després d’un temps en silenci, el Mag de les Pors va suggerir:– I quina és la por que hi ha en tu, darrere d’este desig? Perquè has de saber que darrere de cada desig hi ha també una por que s’arrecera, i de vegades inclús hi ha unes quantes pors.

L’home va dir d’una tirada:
–Tinc por de no tenir el temps de viure tota la meua vida!
–I quin és el desig d’esta por?
–Voldria viure cada instant de ma vida de la manera més intensa, més viva, més feliç, sense malgastar-la!
–Doncs ací tens el teu desig més temible –murmurà el Mag de les Pors amb una veu molt suau–. Cuida este desig, és un desig preciós, únic. Viure cada instant de la vida de la manera més intensa, més viva i més feliç... sense malgastar-la! És un desig molt bonic. Si respectes este desig, si li fas un lloc real en tu, no tindràs més por de morir. Au, ja pots tornar a casa...

Però vosaltres que em llegiu, que potser m’escolteu, em direu de seguida: «Aleshores, cadascú de nosaltres pot arribar a ser un mag de les pors!»

I tant que és possible! Si cadascú es dedica a descobrir el desig que hi ha en ell, davall de cada una de les seues pors! Sí, cadascú de nosaltres pot atrevir-se a descobrir, a dir o a proposar els seus desitjos, amb la sola condició d’acceptar que no siguen complits. Cadascú ha d’aprendre la diferència entre un desig i la seua realització...

«Aleshores, tots els desitjos no poden realitzar-se, inclús si es desitja?»

No, solament alguns. I no sap ningú d’entrada quin dels desitjos serà escoltat solament, quin serà complit, quin serà rebutjat, quin serà engrandit fins als estels! Este és el gran secret de la vida. Que és imprevisible, insubmissa i, alhora, immensament generosa davant els desitjos dels éssers humans.

Alguns rumors diuen que el Mag de les Pors podria venir un dia per ací.

Jacques Salomé, T’es toi quand tu parles. Jalons pour une grammaire relationelle, Albin Michel, Paris, 1991. Traducció: Antoni de la Torre

MAGIA

2009-08-20T08:01:00.000+02:00

Es el agua, es el viento
Es resumen de todo lo que siento
Es la arena, es el sentimiento
Es la tinta que no borra ni el silencio...
Es el aire de puntillas
Es la calma cogiendo carrerilla
Es el sabor de lo pequeño... Es tocar un sueño...
Es el mapa de un suspiro
Es lo que hay cuando te miro
Es el duende del latido de tu corazon...

Magia es probar a volcar lo que hay en el fondo de ti
Magia es verte sonreir...
Magia es probar a saltar sin mirar
Es caer y volver a empezar...

Es el tiempo , es la hoguera
Es la mano que mece la marea
Es la tierra, es la bandera blanca
Es la gota de una lluvia de esperanza...
Es el mundo de puntillas
Es la vida cogiendo carrerilla
Es el sabor de lo pequeño... Es tocar un sueño
... Es el mapa de un suspiro
Es lo que hay cuando te miro
Es el duende del latido de tu corazon...

Magia es probar...

Es el mapa de un suspiro
Es lo que hay cuando te miro
Es el duende del latido de tu corazon y el mio
Es la meta y el camino
Es la suerte y el destino

Es la fuerza del latido de tu corazón...

Magia es probar...

Dóna'm la mà

2009-08-15T08:15:00.001+02:00

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna'm la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna'm el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna'm els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna'm la mà,
dóna'm la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s'exalta el vell desig d'un món millor.

Miquel Martí i Pol

Blau: confia en mi

2009-08-07T20:45:00.000+02:00

El programa "Colors en sèrie" parla del color blau, un color que dóna confiança i seguretat. El cel i el mar són blaus.

El blau és color de la confiança. A qui confiem la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiem la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus.

Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes i, als Estats Units, el blau és el color del Partit Republicà.

També són blaus els blues, els cants espirituals dels afroamericans del sud dels Estats Units, i els "blue jeans" o texans, icona de la dècada de 1970, que Levi Strauss va començar a confeccionar com a roba de treball per als miners nord-americans.

El blau també és el color dels prínceps, el de l'amor ideal i el dels menjars impossibles. No és un color masculí, al contrari: durant molt de temps, les nenes anaven de blau i no de rosa.